Al-Assad al Palau de la Música amb IC
Escena 1. Compareix el tal Al-Assad a una broma que en diuen Parlament i culpa "agents exteriors" i "terroristes coordinats per conspiradors estrangers" del que passa al seu país. I diu que "Síria s'enfronta a un assalt general" consistent en "una guerra estrangera amb suports interns". Però, qui són els agents exteriors i els terroristes? Ni un nom. I, quines proves té? Cap ni una. Resultat final? Ell continuarà assassinant el seu poble, però davant del món ha aparegut com un dictador que busca enemics imaginaris.
Escena 2. Algú filtra un informe de la Brigada de Blanqueig de Capitals de la policia espanyola en què parlen "d'indicis" de finançament irregular de Convergència a través del Palau de la Música i la constructora Ferrovial. L'informe també "sospita" que altres empreses "podrien" haver fet donatius a la Fundació Trias Fargas per obtenir adjudicacions de concursos públics. L'informe inclou expressions com "possible pagament de comissions" que "podria no ser l'únic" i que el partit també "hauria pogut rebre" donacions. Resultat final? Massa ús del condicional per a tan poca prova. Jo puc tenir un convenciment o una certesa, però en un jutjat calen proves i allà el "podria" serveix de poc. I escena 3. Notícia de fa unes setmanes a tota portada: "L'Oficina Antifrau obrirà una investigació per aclarir si quatre ex antics càrrecs de l'Agència Catalana de l'Aigua van incórrer en incompatibilitats per haver col·laborat amb Aigües de Barcelona (Agbar). S'investigaran, entre d'altres, Francesc Baltasar i Imma Mayol". Notícia d'uns dies després en un racó i mooolt petiteta: "Antifrau aclareix que, en cap cas, s'ha investigat ni Mayol ni Baltasar". Resultat final? Molta acusació per a tan poca rectificació.
No, no comparo pas els 3 casos. Són exemples que la falta de proves o les presses fan bullir l'olla mediàtica, sí, però estan condemnades al fracàs. Aquí i a Síria.
