Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

Al cel ens veiem tots plegats

Segons ha fet públic Mona Simpson, germana de Steve Jobs, les darreres paraules del gran guru just abans de morir van ser un parell de monosíl·labs repetits tres vegades: "Oh, wow! Oh, wow! Oh, wow!" Moments després de pronunciar aquesta petita sonsònia, Jobs va abandonar per sempre aquesta vall de llàgrimes. Atesa la dimensió del personatge, no ens hauria d'estranyar que molts dediquin d'ara endavant els seus millors esforços a mirar de desxifrar alguna mena de missatge ocult en l'agònic wow! de l'home que ha estat (ara no discutirem si justificadament o no) comparat amb Einstein i amb Leonardo DaVinci.

Per algun motiu, al gènere humà sempre l'ha encuriosit conèixer les paraules dites pels germans d'espècie més cèlebres al llit de mort (que no sempre és un llit, sinó una guillotina o alguna cosa per l'estil). Suposo que se suposa que les figures especialment rellevants haurien d'acomiadar-se deixant per a la posteritat alguna frase lapidària -literalment i en tots els sentits- que fos de profit o d'interès per al bon govern dels que resten en aquest món. Però la veritat és que gairebé mai la cosa va exactament així. A banda de les de Steve Jobs, les últimes darreres paraules que hem conegut van ser les de Muammar al-Gaddafi, molt poc abans de ser assassinat per la turbamulta. "No dispareu! No dispareu!", va gemegar. No es pot dir que s'hi lluís gaire. Esclar que Gaddafi era un dictador sanguinari, i dels dictadors sanguinaris ningú n'espera grans peces retòriques, ni que sigui en l'instant decisiu del traspàs. Però no es pensin que altres personatges molt més interessants se n'hagin sortit gaire millor. Per posar un exemple, a Arthur Rimbaud, quan el va reconèixer el capellà que li administrava l'extremunció ("Vostè és un gran poeta", va exclamar, tot admirat), no se li va acudir res més que contestar-li amb una grolleria ("A la merda la poesia, m'estic morint!"). I és famosa la frase que va murmurar Goethe instants abans d'expirar ("Llum, més llum!"), però a dia d'avui encara ningú sap si feia una extrema apologia de la bellesa o només es queixava que no s'hi veia.Sigmund Freud tot just va encertar a dir "És absurd, això és absurd!", com si li acabessin de posar una multa o li haguessin presentat un compte exageradament car en un cafè vienès. Més fi va ser Maximilià d'Habsburg, emperador de Mèxic, quan, davant de l'escamot d'afusellament, un altre condemnat li va preguntar si el que acabaven de veure era el senyal de l'execució. "No ho sé, és la primera vegada que m'executen", va respondre.

Així doncs, l'"Oh, wow!" de Jobs, tot i que no sigui cap meravella de la poesia elegíaca, tampoc no resulta especialment desmereixedor. Es veu que la de la mort, què hi farem, no és una hora en què la gent estigui gaire per filigranes. Excepte en el cas del llegendari actor Rodolfo Valentino, que pocs segons abans del trànsit es va acomiadar amb una pregunta igualment mítica: "De veritat tinc pinta de marieta?" D'això se'n diu guanyar-se la glòria.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT