26/06/2011

Al fons, a l'esquerra

3 min
Al fons, a l'esquerra

De joves, els de la meua generació ignoràvem que cinc peces de fruita i verdura beneficiaven la salut. De jove no penses en les malalties, perquè no les tens (si les veus no t'afecten). I vet ací els estralls de tota mena que han tingut lloc. Ho esmente a propòsit d'una trobada amb un company dels Jesuïtes a l'Euromed, tornant de Barcelona després de la col·laboració quinzenal al programa d'Albert Om (records de Laura, Albert).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tres hores de viatge donen per a llegir-te els diaris (els articulistes, no tots; de la informació general ja en tens notícia el dia anterior), una estona de novel·la i beure't un refresc. A la barra estant em reconeix un home que, tot i els seus esforços per recordar-me de qui era, no aconseguesc identificar, per bé que per no incomodar-lo faig aquella cara de sorpresa i alegria: Home, clar, ja sé qui ets. Inevitable, doncs, repassar els anys al col·legi i algunes anècdotes d'estudiants. En la rememoració em quede glaçat de la llista de caiguts en accidents, drogues i morts naturals (no tan naturals tenint en compte l'edat). A alguns dels caiguts en el combat generacional sí que els recordava. L'exalumne em va deixar estabornit i amb la sensació que has de viure les hores amb intensitat procurant aprofitar els bons moments.

A l'altura de Castelló ens acomiadem cordialment, no sense abans convidar-me a un sopar, a les festes de Nadal, que celebraven aquells que encara preservaven l'amistat (i la salut). Li dic que sí, que encantat, però quan em demana el telèfon li recite tots els números correctes excepte l'últim. Quin horror, acudir-hi cada any i comprovar que potser en falte un. O pitjor: que no pugues anar-hi, perquè estàs en un restaurant de l'altre barri.

Ella em va dir: Necessite el meu espai. I jo li vaig donar el món sencer.

Sembla un acudit, però és una anècdota real. Alfredo Argilés, empresari i articulista de gastronomia, em convida a un bar de tapes situat al barri de Natzaret (un dels llocs més conflictius de la ciutat). És un local xicotet, amb tot de tapes variades de qualitat, molt bona pinta (les tapes, no el local). Fa bon oratge i seiem en una de les dues taules de la vorera. Ve el cambrer, amb posat d'home tranquil o potser d'indiferència o resignació. Escolten, ens diu, no deixen els mòbils damunt la taula. Mòbils a la butxaca. Demanem, se'n va, observem l'entorn: cares que hem vist en pel·lícules policíaques de got i ganivet. Quan ens serveix, de manera assossegada i estoica, ens torna a advertir: Si jo fora vostès, llevaria les jaquetes dels respatllers de les cadires. Ens alcem i ens posem les jaquetes. Cony, ens està amargant l'aperitiu, proteste així que desapareix. Hi ha gent molt exagerada, contesta Alfredo. Abans d'anar-nos-en, li pregunte pel lavabo. I llavors, amb desgana perceptible, m'assenyala l'interior del bar: Al fons, a l'esquerra... si no l'han robat. M'abaixe la cremallera de la bragueta i m'adone amb alegria que encara conserve la minga. En efecte, és un lloc perillós, diu Alfredo mirant la nota dels aperitius.

No deu ser que la tolerància, en el fons, la tenim subordinada a la paciència?

En la dècada dels vuitanta, tot just acabava de publicar Penja els guants, Butxana , a l'editorial Quaderns Crema, vaig ser convidat a un sopar privat de bufet lliure en una casa particular. Aleshores, com a valencià, era un paio pintoresc que havia fet dues novel·les, diguem-ne, "gracioses". Queia sobre mi, sense demanar-ho, una mena de paternalisme per part d'alguns intel·lectuals catalans. Ja se sap: la relació entre la metròpoli cultural i la perifèria. Un individu, del qual no recorde el nom (imagineu-vos l'impacte que em va produir) però sí la procedència i l'ofici, professor en una facultat de Girona, em va presentar un amic d'ell: Ferran Torrent, escriptor de subgènere. I el tio es va quedar ample. D'immediat, però, li vaig replicar agafant del braç un conegut meu que passava per allí: Et presente a Fulano, aspirant a escriptor. Hi ha imbècils obsessionats a marcar distàncies, perquè són incapaços de marcar-se un camí.

stats