Publicitat
Publicitat

Carta a François Fillon: 'Fillon rima amb ‘démission’'

En els mítings, conserva la seguretat en la paraula, fruit de tants anys d’experiència, però el desgast físic delata l’amargor del tràngol que està passant

Quan s’ha vist atrapat en les seves mentides i amb l’aigua fins al coll, s’ha inventat enemics externs, s’ha fet la víctima i ha començat a assenyalar culpables en tercera persona del plural, però sense aclarir mai qui són ells, els que proclama que el volen “assassinar políticament”.

És curiós que sigui el candidat de la dreta francesa i que ara que l’han imputat per desviament de fons públics, en comptes de tirar la tovallola, es presenti a les eleccions com “el rebel que el sistema no podrà aturar”. Quin sistema? El mateix del qual forma part des de fa 36 anys? El mateix que li ha permès ocupar tot tipus de càrrecs públics: alcalde, diputat, senador, president d’assemblea regional, ministre i primer ministre? S’han de tenir pocs escrúpols per entrar i sortir del sistema -ara en soc, ara no en soc- en funció dels interessos de cada moment.

És el populisme ressentit d’intentar guanyar el partit a l’estil de Mourinho o les eleccions a la manera de Trump. El 23 d’abril, a la primera volta de les presidencials, sabrem si aquesta tàctica barroera li dona bons resultats. En els mítings, conserva la seguretat en la paraula, fruit de tants anys d’experiència, però el desgast físic delata l’amargor del tràngol que està passant. La mirada cada vegada més fosca, els ulls enclotats, l’espessor de les celles, les arrugues que es fan profundes i uns llavis prims, premuts cada cop amb més força. “Soc el combatent ferit que no abaixa el cap davant de les bales”, diu en un patètic exercici de lirisme bèl·lic.

La revista The Economist va escriure un perfil seu el 2010 i el van titular: The nobody who became somebody, el no ningú que va arribar a ser algú. Eren els anys en què va ser primer ministre del president Sarkozy. Per contrast amb ell, i amb el seu gust per la bona vida, vostè era l’home auster, recte, rigorós. Tot això es va esfondrar quan la justícia va decidir investigar-lo per haver donat una feina fictícia d’assistent parlamentària a la seva dona, a raó de 3.600 euros al mes durant 25 anys, o per haver rebut regals d’empresaris -en efectiu o en vestits de luxe- per valor de desenes de milers d’euros.

El 26 de gener vostè va dir que només plegaria si l’imputaven. Ara que l’han imputat, l’argument es veu que ja és un altre: “No són els tribunals ni els periodistes qui m’han de jutjar, sinó els francesos”. Tant de bo ho facin amb severitat. En francès, si les coses no han canviat, Fillon hauria de rimar amb démission.

P.D . Serà interessant veure dilluns a la nit el primer debat televisat entre els candidats a les eleccions. El perill de la seva radicalització antisistema és que el discurs del candidat de la dreta francesa i el de Marine Le Pen sonin sorprenentment iguals.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT