09/12/2016

Carta a Paco Alcácer: També això passarà

2 min
També això passarà

T’anava a escriure una carta per dir-te, a la manera de Milena Busquets, que també això passarà. Que un dia marcaràs un gol i et desapareixerà l’angoixa. T’anava a dir que deus viure una situació emocional límit, però llavors he vist el que et va passar el 13 d’agost del 2011 i he preferit callar.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No en sabia res, d’aquell dia, com m’imagino que no ho saben molts dels aficionats que lamenten haver pagat trenta milions d’euros per un jugador que en cinc mesos no ha marcat cap gol. I potser el que va succeir l’estiu del 2011 no ens hauria de condicionar l’opinió que tinguem de tu, però sí que matisaria els comentaris compassius que se senten a l’estadi: “Pobre noi, ho deu estar passant molt malament”. Que s’esperin a llegir els paràgrafs següents, si volen saber quan ho vas passar malament de debò.

Era -em sembla que ja ho he dit- el 13 d’agost del 2011. El dia del teu debut amb la samarreta del primer equip del València. Tenies 17 anys. El moment més esperat per a un noi nascut a Torrent. T’imagino aquestes últimes setmanes al Barça resant a Déu per demanar-li un golet que posi fi al malson. El mateix Déu, suposo, a qui devies sol·licitar ajuda aquella nit d’estiu de fa cinc anys. Era el Trofeu Taronja. El rival, la Roma. Al descans (2-0, amb gols de Piatti i Soldado) et van fer un homenatge. Uns dies abans, dos gols teus a la pròrroga havien donat a la selecció espanyola el títol europeu sub-19.

A la segona part, vas sortir al camp amb el dorsal 27. Quan faltaven set minuts per al final, el lateral esquerre del València va arribar fins a la ratlla de córner, va centrar i tu només vas haver d’empènyer la pilota a dins de la porteria. El somni de qualsevol nano. Estrenar-se a casa amb un gol, i amb els pares, el Paco i l’Inma, mirant-s’ho des de la llotja. Ells dos et van esperar a la sortida de l’estadi per abraçar-te, per petonejar-te, per tornar junts cap a casa, potser, si és que no volies anar-ho a celebrar. Devien ser quarts d’una de la matinada, els partits a València i a l’estiu es juguen tard. I va ser llavors quan, caminant per l’avinguda de Suècia, el teu pare, 44 anys, va tenir un infart. Primer una infermera, després els metges del València, ho van intentar tot, però quaranta-cinc minuts després certificaven la mort de Paco Alcácer, la nit que havia vist debutar el seu fill Paco Alcácer, amb un gol, a Mestalla.

Tinc ganes que marquis amb el Barça. Que marquis i després, a la manera de Leo Messi, aixequis la mirada i els dos braços cap al cel. També això passarà.

P.D. El lateral esquerre que et va donar l’assistència de gol, aquell 13 d’agost del 2011, era Jérémy Mathieu. I el més increïble és saber que l’entrenador de la Roma, l’equip rival, el primer a qui vas marcar un gol com a professional, era Luis Enrique.

stats