16/09/2011

Com Alemanya

3 min
Com Alemanya

La crisi ha portat Alemanya a tenir un rol polític determinant en aquests moments. Es tanca una època en què ha jugat un paper subsidiari -conseqüència del lògic càstig que li van imposar els aliats-. Durant molts anys Alemanya ha acumulat unes capacitats econòmiques remarcables. Fabriquen productes d'una gran qualitat, amb un teixit industrial molt versàtil. Alguns ens preguntem si la història hauria estat la mateixa sense un Pacte de Versalles tan malforjat com rancuniós (un acord que els Estats Units mai van ratificar) i amb una situació econòmica tan desastrosa. És d'aquella època que prové l'horror dels alemanys per la inflació. Per tant, cal situar les coses al seu lloc i fer memòria per comprendre el que està succeint.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Amb la proposta de creació de l'euro, Europa va emetre un missatge importantíssim que, d'Espanya estant, amb una moneda tan escanyolida com teníem, se'ns va fer impossible copsar: que un bon dia Alemanya hauria d'abandonar el marc, la seva prestigiosa moneda. I ho hauria de fer per incorporar-se a un club amb alguns països molt menys rigorosos financerament i productivament. Per tant, Alemanya renunciava a un actiu molt preuat. El fet és conegut: quan es comuniquen dos recipients amb líquid al seu interior, el contingut tendeix a equilibrar-se. El que tenia més nivell, en perd. El que en tenia poc, en guanya. Espanya i altres estats han guanyat nivell i prestigi monetari a costa d'Alemanya. Poder arribar a l'indret mes recòndit del món i poder canviar la meva moneda per moneda local és un fet que, als que hem viatjat amb pessetes, encara ens sembla increïble. Recordo l'acudit que corria quan jo era petit i que deia que Franco era candidat al premi Nobel de química perquè havia aconseguit convertir la pesseta en una m...

Vist tot plegat, i des d'una òptica catalana, sembla inconcebible que determinats compatriotes critiquin l'actual actitud, certament rígida, d'Alemanya. Perquè es fa difícil trobar un altre país a Europa que hagi renunciat a tant, en benefici dels seus socis. Contràriament al que diuen determinades veus, Alemanya, sense l'existència de l'euro, hauria continuat venent els seus producte fàcilment, tant a la UE com a fora. Gaudint de sobirania i amb menys maldecaps. Perquè la bona moneda la tenien ells, no nosaltres. Sorprèn trobar-se amb veus que troben arrogant que el país que més ha aportat a l'euro vulgui dir-hi la seva. Que desconfia de l'emissió d'eurobons perquè significa, un cop més, diluir responsabilitats.

Però encara és més aberrant que els catalans, que hem patit respecte a Espanya un procés similar al que Alemanya està sofrint respecte a Europa, ens hi mostrem crítics. Catalunya, amb la seva ànsia per arreglar Espanya, ha perdut la poca riquesa que havia acumulat. I Espanya s'ha quedat tan tranquil·la. Hem perdut béns materials i immaterials. Un espoli fiscal equivalent al 10% del PIB cada any, des de fa temps. I la nostra cultura de l'esforç diluint-se en una espanyolització que ens homogeneïtza fins a límits de vergonya. Tots els catalans hauríem de ser conscients que Catalunya constitueix, de fa anys, una petita Alemanya. El que ens hauria d'enutjar, més que res, és el fet que nosaltres no adoptéssim en el seu dia prevencions com les que plantegen avui els alemanys. Ells es limiten a dir que ja estan farts de balances fiscals excessives. D'arriscar en excés en barrejar-se amb altres maneres d'entendre la solidaritat, indubtablement més laxes i superbes. Pensen que tot això no pot deixar Europa indiferent. Volen que quedi palès que països com Grècia i Espanya (principals receptors d'ajudes comunitàries els darrers vint-i-cinc anys) no poden sortir de la crisi com si no tinguessin culpa de res. Posades així les coses, ¿de veritat els catalans hem pervertit tant la nostra idiosincràsia que no ens identifiquem amb aquests plantejaments? Que potser no coneixem, els catalans, el concepte de solidaritat que tenen els espanyols?

Catalunya s'enfrontarà els propers mesos a una discussió que, en part, és molt similar a la que avui està tenint Alemanya. Haurem de barallar-nos per allò que el president de la Generalitat denomina "pacte fiscal". Haurem de dir prou a l'espoli permanent i sostingut. Per això entristeix veure com la Catalunya dels darrers anys ha renunciat als valors nacionalment més valuosos: treball i vocació de comerç. No veure'ns retratats en l'Alemanya d'avui preocupa. Ja és bo que el senyor Guardiola ens recordi que si ens llevem d'hora i treballem molt som imparables. Només una puntualització: no som especials. Qualsevol país que practica aquests hàbits és imparable. Els alemanys n'estan convençuts. ¿Tenim dret a criticar-los perquè nosaltres hem deixat de creure-ho?

stats