Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Aurora de l'Albaicín

Era el dia 7 de febrer del 2006, dimarts, Enrique Morente actuava al Palau de la Música, dins la programació del Festival del Mil·lenni: hi presentava Morente sueña con la Alhambra , i allà, envoltat de tanta venerable voluta i d'una banda de músics en estat de gràcia, va oferir un recital que, com era habitual en ell, va ser una exhibició de poder interpretatiu, saviesa escènica, bon humor i alegria. Però hi va haver, ja en els bisos, un moment excepcional que no crec que cap dels que hi érem puguem oblidar mai: la interpretació de La aurora de Nueva York , poema de García Lorca que Morente havia musicat al disc Omega , i que aquella tarda va sonar emocionant i lluminós com un dia que comença, un crit de llibertat que em posa la pell de gallina només de recordar-lo i que ens va fer sortir del concert plens de ganes de viure, que és el que sempre transmet l'art quan és mereixedor del seu nom. Un regal formidable, superlatiu.

El que evoco és només un moment, un sol moment de bellesa inapel·lable com els molts que Morente va repartir a mans plenes al llarg de la seva vida. Aquest és el poder dels veritablement grans: regalar instants que ens acompanyaran per sempre i que fan que la vida sigui, senzillament, millor. Morente era un artista fort i generós i consumava aquesta donació dalt de l'escenari i a través dels seus discos. Tinc la sort de ser un dels joves que van descobrir el flamenc amb l'esmentat Omega , de la mateixa manera que vaig tenir la xamba d'entrar dins el jazz a través de l' Ascenseur pour l'échaffaud de Miles Davis: discos enormes que per a qualsevol mortal haurien estat inconcebibles i que només colossos com Morente o Davis eren capaços de robar als déus per lliurar-nos-els a nosaltres amb una naturalitat desconcertant. En escena, Morente deixava caure el seu tirititrau trau trau i es transformava en un gegant davant dels ulls astorats del públic.

Després d' Omega ja vaig accedir a la missa flamenca, als discos sobre Antonio Machado i Miguel Hernández, a El pequeño reloj i tantes i altes meravelles. L'esment a Miles Davis no em sembla desencertat: Morente hi comparteix la intuïció i (si se'm permet una paraula tan socarrada) el geni, l'aclaparadora habilitat de desbaratar els gèneres i les convencions i de fer miques totes les fronteres entre la música culta i la popular, sense deixar mai de mostrar el coneixement i el respecte més profunds per la tradició de la qual sorgia.

Morente tenia lligams forts amb Barcelona. Per a Lluís Cabrera, del Taller de Músics, era com un germà gran; per al també majúscul cantaor Miguel Poveda va ser una mena de pare artístic, i, per a molts altres, un mestre i un amic. Sense treure els peus del seu barri d'Albaicín, Morente va encendre una aurora com la del seu estimat García Lorca, i des d'allà la va irradiar arreu del món perquè no s'apagués mai. Que descansi en pau i que compti amb la gratitud que devem als que vénen a aquest món per millorar-lo.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT