Publicitat
Publicitat

Al·legat d'un príncep saudita en defensa de les reformes

L' enderrocament dels caps d'estat d'Egipte i Tunísia després de grans manifestacions, així com els posteriors aldarulls a Algèria, Bahrain, Jordània, Líbia, el Marroc i el Iemen, han suscitat un ampli ventall d'opinions sobre l'arrel d'aquests esdeveniments. Alguns analistes consideren que les protestes són el resultat lògic de les polítiques aplicades per uns règims autocràtics que no s'adonaven que calia fer profundes reformes polítiques, mentre que d'altres creuen que són la conseqüència dels gravíssims problemes econòmics i socials que des de fa dècades afecten molt bona part del món àrab, sobretot els joves.

En qualsevol cas, si no és que molts governs àrabs adoptin unes polítiques radicalment diferents, és molt probable que aquests països hagin d'afrontar més manifestacions de malestar públic i social. Els fets són indefugibles.

La majoria de la població àrab té menys de 25 anys, i en gairebé tots els països l'índex de desocupació dels joves és del 20% o més. L'atur encara és més elevat entre les dones, que viuen en estat de marginació econòmica i social. Les classes mitjanes estan perdent poder adquisitiu a causa de la inflació, que converteix un nivell de vida estable en una esperança inabastable. La bretxa que separa els rics dels pobres és cada vegada més gran, i no es cobreixen les necessitats bàsiques d'habitatge, salut i educació de milions de persones.

A més, els règims àrabs arrosseguen el llast d'uns sistemes polítics antiquats i precaris. Els lideratges estan lligats a models de govern que han esdevingut inadequats i ineficaços. La presa de decisions es limita sempre a cercles reduïts, i aquestes decisions estan pensades majoritàriament per servir els interessos dels implicats. La participació política sol ser prohibida, mutilada o manipulada per garantir que les eleccions perpetuïn un únic partit en el govern.

Per molt descoratjadora que sigui la situació al món àrab, la reforma no és impossible, ni tampoc és massa tard. Altres societats que patien malalties semblants han aconseguit curar-se. Però només ens en sortirem si obrim els nostres sistemes a la participació política, a l'obligació de retre comptes, a la transparència i a la capacitació de les dones i els joves. S'han d'abordar amb decisió els problemes urgents de la pobresa, l'analfabetisme, l'educació i la desocupació. Les iniciatives que el rei Abdal·lah acaba d'anunciar al meu país, l'Aràbia Saudita, són un pas en la bona direcció, però només són l'inici d'un llarg camí cap a una participació més àmplia, sobretot de la generació jove.

El que hem d'aprendre de Tunísia, Egipte i altres revoltes -que no han estat promogudes pel fervor antiamericà ni tampoc pel zel de l'extremisme islàmic- és que els governs àrabs ja no poden seguir subestimant el poble, ni donar per descomptat que aquest poble es mantindrà passiu i sotmès. I les mesures apaivagadores del passat ja no podran substituir una reforma en profunditat. A la nostra regió hi bufen amb força els vents del canvi i seria una bogeria pensar que es dissiparan aviat.

Tanmateix, perquè una reforma sigui eficaç, ha de ser el resultat d'una interacció i un diàleg seriosos entre els diferents components d'una societat, sobretot entre els governants i els governats. I ha d'incloure també la generació jove, que en aquesta època d'avenços tecnològics està cada vegada més interrelacionada amb els seus homòlegs d'altres parts del món. L'exclusió ja no pot funcionar. Qui ha formulat aquesta advertència amb la màxima contundència i claredat en una recent entrevista televisiva és un personatge de la generació anterior a la meva, el meu pare, el príncep Talal bin Abdulaziz.

Els canvis socials i polítics són sempre turbulents, dolorosos i imprevisibles. Però el món àrab té abundants recursos, naturals i d'una altra mena, que van més enllà del petroli. El més important de tot és que disposa d'una considerable reserva de talent que es pot aprofitar per crear un ordre social i econòmic nou i dinàmic, que permetria als països àrabs unir-se als rengles de les nacions que en poques dècades han sabut deixar enrere el subdesenvolupament, l'estancament i la pobresa. Però això només es podrà aconseguir si la voluntat de reformes és fèrria, constant i sin cera.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT