21/01/2017

Als pares, senzillament

3 min

Després d’anys de fer la meva, molts anys, de cop m’adono que hi sou, que sempre hi heu estat. Respectuosos i incondicionals. De pares a avis, heu seguit el vostre camí recte i segur. Heu construït un petit món madur, significatiu. Amb sentit, sí. Suposo que en determinats moments, enmig de la ignorància dels fills, també heu patit crisis de sentit i de sentiment. Ni és fàcil la vida ni ho és la vida de parella. A vegades ho hauríeu engegat tot a rodar, oi? Però els de la vostra generació, els de la postguerra, vau enfortir-vos de ben petits interioritzant l’ètica de l’esforç, del sacrifici. Vau tenir una educació cristiana espartana i, un cop adults, vau enllaçar amb les ànsies renovadores, des del Concili Vaticà II fins al Maig del 68, passant pel catalanisme i el socialisme. Tot plegat us ha donat una moral indestructible, alhora mineral i amorosa. Compromesa. Optimista.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Sí, fonamentalment sou positius. Per això heu tirat endavant, tossudament. I sou molt més exemple del que us penseu. I molt més estimats del que sovint gosem confessar i demostrar-vos. D’on surt aquesta distància que ens impedeix expressar l’amor de fills a pares? ¿És potser una reminiscència absurda de la necessitat adolescent de matar el pare? Em temo que no ho tenim ben resolt, això. I mira que us sentim pròxims! I com més va, més. A mesura que us feu i ens fem grans, les nostres ànimes tornen a fluir “com dos rius paral·lels”, com va escriure el poeta.

Calladament, sense imposar-vos, deixant-nos una llibertat que mai no us ho agrairem prou, ens heu marcat profundament. No combreguem en la literalitat de les vostres creences, però creiem -en què?- molt més del que nosaltres mateixos ens pensem. Arrossegats per la inevitable dialèctica històrica entre canvi i continuïtat, som aquí, barallant-nos entre l’herència rebuda -alhora negada i assimilada- i un futur que mai no acaba d’arribar, que sempre és un present imperfecte.

Vosaltres ja viviu en el vostre futur-present. Segur que no és el que havíeu somiat. Per sort, mai l’encertem. Senzillament és més prosaic i sens dubte és xacrós. Però també serè i agraït: ho veiem en la manera com us brillen els ulls, en les il·lusions que us mantenen ben vius. Us heu fet vells -no tots han tingut aquesta sort- amb el cap i el cor desperts. I us feu aquelles preguntes essencials que només saben pronunciar els nens, i que ben païdes totes les raons, ara us tornen a sortir de ben endins: per què no podem deixar entrar els refugiats? Per què no hi ha igualtat entre homes i dones? Per què no ens deixen votar quin país volem?

El pròxim diumenge que vingueu a dinar a casa, com de costum us obriré la porta, us agafaré els abrics i en parlarem, de tot això. I xerrarem dels morts estimats i dels vius estimadíssims, sobretot dels nets. Amb algun, que és fora, farem un Skype. Riurem. Després del cafè, amb el diari repartit a trossos, aprofitarem el sol baix d’hivern que haurà escalfat la galeria per fer una becaina. I després marxareu, discretament com heu vingut, abans no es faci fosc. I la vida seguirà, imperativa, contradictòria, imparable, enllaçant una generació rere l’altra en aquest present continu fet de memòria i esperances.

La vida ha passat rabent, oi? Les hores, els dies, els anys... L’amor, els fills, les feines. Feu bé de mantenir els peus ferms a terra, pas a pas, de no deixar-vos endur només per la nostàlgia. Avui fa fred, el cel és net i transparent, i quan penso en vosaltres sento una pau intensa. Què més us puc dir? Només tinc una cosa a afegir, que per escrit em surt més fàcil i clara: senzillament, us estimo. I això, pares, ho és tot. Perquè en realitat no hi ha res més, ni a l’inici ni al final.

stats