Ametlles, torró i sentència de carbó

Avui, la tieta que cantava Serrat, s'havia passat molts dies menjant les mandarines que l'enorme tronc sense boca ignorava desganat. Tapat amb una manta, el tió dormia en el seu pati mentre ella, amb el gust de l'última mandarina a la boca, se n'anava xino-xano cap a la missa del gall.

Avui, me n'anava a dormir d'hora i em llevava aviat, perquè sabia que el tió de la tieta cagaria mandarines convertides en regals. Ficar la mà sota la manta exposant-me a una mossegada de tronc em semblava un acte temerari, per això sempre preguntava on era la hipotètica boca que no vaig veure mai. Si tens por no et cagarà, deien, i era veritat, si tens por no caga. En realitat, ni mossega ni menja ni regala coses petites. La vida sí que mossega, de vegades se't menja i d'altres fa cagar, però també regala coses bones si abans s'ha tingut el coratge de donar-li mandarines.

Avui, les màximes instàncies del poder judicial estan desautoritzant la voluntat d'un poble i l'esforç institucional i polític que els representa qüestionant el model lingüístic d'èxit de l'escola catalana. Als polítics dirigents d'aquest nostre país els faran falta moltes més mandarines de les que menjava la tieta perquè el tió d'aquest any 2010, que hem tret de l'armari de fa cent anys, ens regali alguna cosa més que un profund sentiment d'indignació.

Ens hem fet grans, senyors, sabem que el tió no mossega i no ens agrada que ningú vingui a casa nostra a dir-nos com hem de parlar, ni nosaltres ni els nens i nenes a l'escola.

Aquesta nit, tieta, recordaré els matins de Nadal com si encara hi fossis, deixaré la pela de la mandarina sota la manta del tió i no desitjaré cap més regal per a la meva filla que un país una mica més lliure.

Bon Nadal a tots i totes!