Amorrat al piló

El veig. Ell no ho sap però el veig perfectament i sé el que està a punt de fer. De fet sé qui és i tot. El conec de vista, de veure'l a El Cau algun dissabte més aviat cap al tard. És d'aquells que s'abraonen a la barra i demanen la consumició com si no hi hagués ningú més al seu costat esperant el seu torn pacientment, d'aquells que criden la cambrera com qui crida el gos a casa per treure'l a pixar.

L'he conegut pel cotxe, vermell llampant, esclar, i per la música a tot drap. Algú hauria de fer algun dia un estudi sociològic sobre per què el volum de la música que surt dels cotxes és sempre inversament proporcional a la seva qualitat. Mira'l, ni tan sols les ulleres de sol poden amagar la cara d'idiota que té. Ha ensumat la meva prudència, els meus dubtes, les mil i una maniobres del típic conductor novell. Ha detectat la meva inseguretat i amb una mitja rialla està a punt de clavar-me els seus ullals.

I tant si el veig. Ara, quan jo posi el cotxe en paral·lel i giri el volant al màxim cap a l'esquerra, tal com em va ensenyar el professor d'autoescola, ell es colarà. Aprofitarà l'instant de pausa per fotre'm el lloc i aparcar el seu cotxe vermell llampant en aquest espai lliure que miraculosament he trobat. Ho farà ignorant els meus ridículs intermitents, amb la mestria del que ho ha fet mil vegades. Sap que només cal un cop de canell i sobretot executar-ho amb velocitat, donant gas per no deixar-me reaccionar. Sí, serà ràpid, tan ràpid que no tindrà temps d'esquivar la raó per la qual aquest espai està tan miraculosament lliure, un piló de formigó amagat darrere una bossa de plàstic del Bon Preu que sobresurt de l'asfalt com un bolet gegant. Mentre m'escarxofo al seient per gaudir de l'espectacle miro quina hora és. Ves per on, només dos quarts i mig de nou i ja m'han alegrat el dia.