Publicitat
Publicitat

Amunt i avall de les enquestes

Si alguna cosa demostren les reaccions a l'enquesta que va publicar el Centre d'Estudis d'Opinió a principi de mes és que els partits s'interessen menys per l'estat d'opinió que per subordinar-lo a les seves finalitats. El populisme, que no és l'estratègia de cap partit en particular sinó la condició de la democràcia de masses en general, consisteix a canalitzar els sentiments dominants de manera compatible amb les formes institucionalment acceptades. Semblaria, doncs, que els polítics, que solen viure pendents de les enquestes, haurien de treure les conseqüències del darrer exercici demoscòpic i posar al centre del debat una causa que ja no es pot negar que té el suport d'una majoria llarga de la població.

S'ha acabat, almenys dintre de la legitimitat democràtica, la possibilitat de desentendre's del clam per la independència amb el pretext que no és majoritari, o amb l'argúcia retòrica que posar els fonaments d'un nou estat tensaria la societat per insuficiència de consens. Un consens del 100% no es donarà mai, mentre que l' statu quo ja fa temps que tensa la societat, però a favor d'una minoria que, per ser-ho, no pot legítimament vetar cap solució política. Des d'ara, la dependència ja no és una opció democràtica.

Un any després de la manifestació del 10-J, la centralitat ha esdevingut independentista i aquest fet, confirmat una vegada i una altra pels sondejos, despulla els discursos dels partits i n'exhibeix les nues voluntats. Davant l'estat d'opinió, els més exaltats, com Albert Rivera, opten per equiparar demoscòpia i terrorisme. D'altres, com el PSC, partit soldat als interessos de la nació espanyola, critiquen que les persones puguin expressar-se sobre una cosa tan elemental per al benestar com és seguir amb la camisa de força o fer-se un vestit a mida. I ho fan hores després de votar contra l'oficialitat del català a la Unió Europea. De manera que, amb la boca petita ens diuen que, si no som estat, les veurem molt magres, i obrint-la del tot que, si depèn d'ells, l'Estat ens l'haurem de pintar a l'oli. Iniciativa en canvi mira d'aigualir la duresa del conflicte nacional proposant l'aquarel·la federalista, que és una de les diverses maneres que té aquest partit per fugir d'estudi. I Artur Mas envia la pilota a córner dient que el concert econòmic (perdó, el pacte fiscal) genera més consens que la independència. Com n'és d'oportuna aquesta enquesta, que ni tan sols sembla interpretable! Anem a pams, però.

On diu que els desigs de fiscalitat pròpia i d'independència siguin incompatibles? Jo no dubto que a la pràctica aquestes opcions s'excloguin, en el sentit que un pedaç arranjat amb el govern espanyol, si mai CiU esdevé decisiva a Madrid, pugui acontentar els conformistes i homologar Catalunya amb Espanya per un temps indefinit. Però per poder reclamar-se un consens tan ampli a favor d'aquest objectiu, com fa Mas a recer de l'enquesta, caldria haver advertit els enquestats que de les respostes se'n faria una lectura disjuntiva. D'altra manera es malmet la utilitat de la prospectiva, perquè, si no volem caure en l'autoengany, cal reconèixer que l'enquesta no donava motius per creure que la suma de les dues opcions militava en contra d'una d'elles. En canvi, si es preguntés amb claredat existencial: "O pacte fiscal o independència", s'obtindria una estadística més justa del suport de què disposa l'estratègia contemporitzadora de CiU.

A mesura que passa el temps, comença a esvair-se una confusió que ha tingut greus conseqüències electorals. Que CiU sigui el partit en què militen més independentistes, com sol dir-se picant l'ullet a la manera convergent, no vol pas dir que sigui un partit independentista. CiU també deu ser el partit amb més socis del Barça, i això no fa que l'afició es tradueixi en gols. També és, de lluny, el partit amb més catalanoparlants, però ni quan ha tingut capacitat decisiva a Madrid ha jugat fort per capgirar la tendència negativa de la llengua. CiU no és un partit assembleari sinó un de piramidal, molt sensible a uns poders econòmics que decideixen a cada moment l'obertura de diafragma per la imatge de país que CiU pot tolerar.

El misteri de l'independentisme seduït per CiU s'explica per aquella boutade tan justa de Francesc Pujols que, a Catalunya, independentista teòric ho és tothom, però de debò gairebé ningú. Així, el que de veritat distorsiona l'enquesta del CEO és el percentatge d'indecisos (4,4%): no inclou els que, malgrat comprendre que la independència és l'única solució al desafiament plantejat per Espanya, tremolen davant el que és irreversible. Per als que temen un "ja està fet", CiU és una coartada i alhora la garantia que la realitat no trairà el desig, perquè tampoc no el posarà mai a prova.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT