Andorra i nosaltres
Andorra és aquí mateix, no conec cap català que no hi hagi estat mai i molta gent acostuma a fer-hi una escapada un cop l'any, per un motiu o altre: turisme, compres, esquí... Forma part, doncs, del nostre paisatge natural. Aquest territori minúscul, de 468 km i 84.000 habitants censats, dels quals només n'hi ha 32.000 de nacionalitat andorrana, té el català com a única llengua oficial i és un estat sobirà, amb representació pròpia a l'Organització de Nacions Unides.
Andorra és un estat de llengua catalana, però no és Catalunya, ni políticament ni administrativament. No són pocs, però, els catalans que acostumen a tractar aquest país pirinenc com si fos una comarca més del Principat de Catalunya, oblidant que ells són un estat independent de qualsevol altre i que Catalunya és una simple comunitat autònoma del regne d'Espanya. Hi ha, doncs, una certa actitud catalana en relació a Andorra, entre paternalista i sobradeta, més basada en el pes demogràfic i territorial que no pas en el poder polític real que, al capdavall, és el que compta. Fan una certa pena, per no dir vergonya, alguns aires de superioritat que, incomprensiblement, alguns polítics, súbdits espanyols de la comunitat autònoma catalana, manifesten davant ciutadans d'un estat europeu sobirà com Andorra.
Espanya té signats alguns acords amb Andorra, si bé la major part de l'aplicació "espanyola" d'aquests acords tenen Catalunya com a escenari exclusiu o, pel cap baix, prioritari, ja que l'estat andorrà només fa frontera, al sud, amb nosaltres. Hi ha àmbits en els quals la col·laboració institucional és, necessàriament, imprescindible, obligada, a més del món de la llengua i la cultura: residus, justícia juvenil, salut o emergències. Malgrat que durant dues llargues dècades, allà i aquí, han governat forces polítiques que pertanyien a la mateixa Internacional Liberal, els dos països mai no van signar cap acord i, això, no va ser possible fins fa només tres anys! Cal dir que, quan això va ocórrer, govern liberal allà i d'esquerres aquí, les relacions institucionals van ser excel·lents i les polítiques de col·laboració en tots els àmbits constants i fluides. És just durant aquesta etapa que vam crear la Fundació Ramon Llull, amb seu a Andorra i d'acord amb la legislació andorrana, no pas espanyola o francesa, per a la projecció exterior de la llengua i la cultura que compartim i que no és més nostra que d'ells: la catalana.
El primer diumenge d'abril, unes eleccions anticipades han situat Antoni Martí, fins ara cònsol major de les Escaldes, al capdavant de Demòcrates per Andorra, en una comodíssima majoria absoluta per anar fent el que cal: accelerar el procés de modernització de l'estat, estrènyer més els vincles amb Europa, superar la mala imatge d'antic paradís fiscal, promoure polítiques de millora social i de facilitats per als emprenedors i defensar la identitat nacional del país, amb mesures efectives, particularment la seva llengua oficial, que també és nostra. Li desitgem tota la sort del món, conscients que una majoria tan folgada li confereix un plus enorme de responsabilitat. Cap governant és capaç de resoldre tots els problemes de cop, però sí que el nou cap de govern haurà de ser capaç de mantenir la confiança dels que l'han votat, per sobre dels problemes que sorgiran.
Som molts els catalans que estimem Andorra i volem el millor per a aquest estat de llengua catalana. Des de la lleialtat mútua, sense hegemonismes preestablerts, hi ha un llarg camí a recórrer conjuntament, no sols en el terreny cultural i institucional, sinó també econòmic, amb tot d'iniciatives empresarials possibles entre nosaltres i en l'àmbit internacional. Junts podem tenir molta més força i, actuant amb intel·ligència, hi podem sortir guanyant. Andorra pot fer unes funcions que no estan a l'abast de Catalunya i, alhora, ens pot necessitar per disposar de fortaleses que la migradesa demogràfica no li permet tenir. Podem fer molt en comú, però no podem demanar a Andorra, com a estat, el que des de Catalunya som incapaços de fer. Fins ara...
