André Glucksmann assegut sota un pi
Despús-ahir va morir André Glucksmann, un d’aquests pensadors que travessen la segona meitat del segle XX a Occident amb una fulguració certa. Vull dir que va emetre una certa llum, i també clarobscurs notoris. Naturalment, per fer-se càrrec d’aquest joc de llums i ombres no n’hi ha prou amb un article més o menys obituari com aquest, sinó que és necessari realitzar l’esforç diguem-ne suplementari de llegir els seus textos. És una bona manera (no l’única, però sí bona) d’entendre la nostra història recent.
Francès d’origen austríac i jueu, Glucksmann participava de diverses identitats europees que es va dedicar a estudiar a fons, i va formar part, amb Louis Althusser i Bernard-Henri Lévy, de la mena d’autors francesos que varen representar la culminació de la figura de l’intel·lectual, amb una geneaologia que arrenca amb Émil Zola i conflueix amb figures més o menys paternals com les d’Albert Camus, Jean-Paul Sartre o Simone de Beauvoir. De vegades coincidien a les aules de la Sorbona i de vegades als cafès de Saint-Germain-des-Près, però sens dubte els grans varen alliçonar els joves i els joves varen influir els grans. Un parell de generacions de cervells francesos que es discutien, s’admiraven, es detestaven, es retroalimentaven i que en conjunt (ara no correspon fer-ne la nòmina sencera) varen deixar un dels llegats més importants (i discutible, però és que a ells els agradava discutir) que coneixem els que ens agrada ni que sigui imaginar-nos europeus.
André Glucksmann, en concret, va ser un dels joves impulsors i ideòlegs d’un moviment tan mitificat i tergiversat com el del Maig del 68, que descobria platges sota les llambordes i exigia ser realistes per demanar l’impossible. Glucksmann hi va participar des d’un posicionament inequívocament maoista, que en aquell temps s’estilava però del qual amb els anys es va desdir per evolucionar cap a enfocaments que tenien molt més a veure amb la creació d’estructures supraestatals, com la UE o l’ONU.
No va ser mai exactament un pacifista, però va reflexionar intensament sobre l’ús de la força i l’exercici de la guerra com a instruments de creació d’imaginaris nacionals, com es pot llegir en llibres seus com El discurso de la guerra o El discurso del odio, que cito en castellà perquè no tinc notícia que n’hi hagi edicions catalanes. També va ser autor d’un seguit d’articles sincerament imprescindibles sobre la caiguda del Mur de Berlin, la lectura dels quals (si n’és capaç) recomanaríem a sa senyoria Xavier García Albiol, que poques hores abans que Glucksmann es morís acusava Artur Mas de voler reconstruir el mur berlinès a Catalunya. Autors com Glucksmann serveixen si més no per desmentir segons quina mena de demagogs, mentiders o pocavergonyes.
Com que no tenia ni un pèl de mediterrani, André Glucksmann idealitzava la Mediterrània i la seva mitologia, i en alguna ocasió va arribar a dir que el seu ideal seria viure i escriure sota l’ombra d’un pi, amb vistes al mar. Esperem que la parca hagi concedit al filòsof el seu pi, i que no hi trobi gaire processionària.
