03/01/2012

"Anem's-en, barca meva"

1 min

Potser perquè l'escriptura s'ha vinculat tradicionalment a l'ús formal de la llengua, si demaneu a algú escolaritzat en català que escrigui certes formes tal com les diu no sabrà com posar-s'hi.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Demaneu-li, per exemple, que escrigui anem-nos-en tal com es diu en dialecte central. Després de rumiar-hi molt, potser escriurà anem-se'n . Però escrivint-ho així, la s està en posició inicial i sona, per tant, sorda, contradient l'ús majoritari.

Una llengua ha de poder reflectir trets de parla en l'escriptura si vol estar viva de debò. Ningú qüestiona que un anglès, en un diàleg o una cançó, prefereixi I'm here o I'll go a I am here i I will go . I ningú hauria de qüestionar Verdaguer per haver escrit un vers com el del títol.

Fabra, que era un pioner en aquest sentit, va donar solucions per al que ell anomenava estil familiar. Per exemple, com a alternativa familiar d' anem-nos-en va proposar anem's-en , una forma en què la grafia s és tot el que queda de nos i el guionet fa que la pronunciem sonora perquè l'enllaça amb la vocal del mot següent. Igual que la del "I més, i més..." que comentàvem ahir.

El problema és que com més ens acostem a la parla, més hem de triar un dialecte en concret, en aquest cas el central, i això crea recels. Però quan aquests recels ens impedeixen reflectir la col·loquialitat, fem el nostre estàndard menys flexible i competitiu.

stats