Angelets

Bin Laden, Saddam Hussein, Adolf Hitler, Pol-Pot, Cruella de Vil, Sauron… Dolents entre els dolents, culpables d'un complet assortit d'atrocitats indescriptibles i indefensables. Cervells recargolats, malalts i psicopàtics sublims en la crueltat, elevant la infàmia a la categoria d'art. La seva mort -encara que infligida amb la mateixa brutalitat que ells exhibien- no genera ni un bri de compassió. El cas més recent, la liquidació del cap d'Al-Qaida. I això que quan va ser rebentat a trets, Bin Laden es trobava en l'estadi previ a la indefensió total: anava en pijama.

El súmmum de la nostra desprotecció es dóna quan dormim. Res més fràgil que un ésser viu clapant com un soc. Els ulls clucs, el respirar profund, la baveta que, regida per la gravetat, regalima comissura avall... Dormir ens converteix en innocus sacs de patates antropomòrfics. Fins i tot les bèsties llistades al principi, quan dormien amb placidesa, eren com angelets caiguts del cel. Esclar que ara no ens despertarà tendresa imaginar Hitler dormint fent la pipa, ni Saddam Hussein roncant amb un osset de peluix als braços. Però aquest exercici ens descobreix un camí interessant. Fa uns anys van preguntar a l'Albert Pla què s'havia de fer quan el desig que sentíem per una persona no era correspost. Ell no va dubtar a respondre que havíem d'imaginar-la evacuant -bé, de fet, va dir "cagant"- i l'enamorament ens passaria de sobte. Amb el son pot passar a la inversa. Imaginar algú que odiem dormint dolçament ens en pot canviar la percepció. Amb bona part dels subjectes, se'ns entendrirà el cor i veurem aquell individu amb més bons ulls. En altres casos més extrems l'exercici funcionarà tan bé que, en veure'ls tan inofensius, delicats i pacífics, desitjarem que segueixin dormint per sempre més.