Anglesos disfressats

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsL’altre dia vaig trobar a la Rambla cinc anglesos; anaven amb salacot i polaines, duien una camisa pròpia del tròpic i unes cares de film documental. Eren uns anglesos d’estampa del segle passat, vermells, magnífics, agressius. Enmig del personal gris i anònim, semblava que esperessin un lleó amagat en una escaleta del carrer de Tallers o una cobra que fes la viu-viu dintre aquella bola blanca de les orxates de Canaletes. En realitat, la indumentària i l’actitud dels cinc anglesos eren coses normalíssimes; es produïen d’aquella manera, en un clima i una moralitat i un desmenjament com els nostres, per pura necessitat del seu cor. Els anglesos quan fan de turistes són així; es disfressen d’anglesos, perquè en llur país la disfressa està prohibida per totes les lleis. Anglaterra és el país menys estrident que es coneix; a Anglaterra ésser esnob és un dels luxes que es paguen més cars. [...] Els llibres que generalment llegeixen els anglesos, les comèdies que escolten, les pintures que contemplen, responen a un criteri de cols bullides i de carn disgustada; res de pebre, res de shocking : tot es belluga dintre una tendresa inofensiva, dintre un pompierisme per entusiasmar els policies, les porteres i els gossos ben educats. [...] Els anglesos s’adonen perfectament d’aquest vel de grisalla correcta i sense aspiracions al·lucinants que tapa la vida de llur país, i, com que no s’hi resignen d’una manera absoluta, procuren venjar-se’n i rebel·lar-se quan surten del seu castell mural i es dediquen a viatjar pel món que no és el seu. [...] Anglaterra produeix personatges excepcionals de tant en tant, que es riuen del mort i del qui el vetlla i es rebel·len amb tots els nervis contra la crosta grisa, correcta i delicadament hipòcrita que protegeix els pulmons de l’Imperi. Aquests personatges han tingut gairebé sempre una sort tràgica en llur país. Anglaterra els ha escopits del cor i els ha llençats al continent, perquè nosaltres ens hi entendríssim i de passada féssim pujar el paper espiritual d’Anglaterra. Byron és un cas típic; un altre cas típic és Wilde. Avui dia ens trobem amb un escriptor com Lawrence, que a Anglaterra està prohibit, i alguna de les seves obres no s’ha pogut publicar en el seu país natal. Les obres de Lawrence i d’altres escriptors com ell vénen a ésser el mateix que aquest salacot dels cinc anglesos que jo vaig veure a la Rambla. [...]