Publicitat
Publicitat

Antígona o el principi de la insubmissió

Comença el curs acadèmic i al meu curs de literatura a la Universitat de Barcelona els clàssics hi són presents, sempre. Enguany més que mai, perquè com que estem immersos en una crisi econòmica, que és també de valors, cal reivindicar de manera especialment vehement la lectura dels clàssics. Els clàssics, que continuen amagant secrets, que segueixen interpel·lant-nos perquè es dirigeixen a la nostra essència més íntima, constitueixen un privilegiat espai de reflexió sobre la condició humana.

¿Qui, si no és Antígona -el volum amb què ha arrencat la Col·lecció Bernat Metge d'aquest diari, una iniciativa cultural de la qual tantes persones ens hem sentit orgulloses- ens ensenya quin és el valor de la insubmissió? Per a ella tots dos, tant Etèocles com Polinices, són germans estimats. I a tots dos els ha perdut. No li importa la llei de la ciutat que ha dictat un humà, perquè per a ella preval la llei dels déus, la llei del cor, la de les entràmenes. Antígona és rebel, és valenta. Sap que si actua com la seva consciència li dicta rebrà un càstig terrible: renunciarà a la vida i al seu amor amb Hemon perquè morirà emparedada. I tanmateix no pot deixar el cos del seu germà mort insepult. No pot per tot el que representa per a la cultura grega el traspàs de les ànimes al món dels morts. És, la seva, una història terrible i exemplar que continua vigent, com demostren les múltiples adaptacions que se n'han fet al llarg de la història i que George Steiner ha analitzat a Antígones .

L'any 2007 el Festival Magdalena va passar per Barcelona i ens va deixar una reescriptura d' Antígona signada pel grup de teatre peruà Yuyachkani amb una posada en escena totalment minimalista: una cadira, una actriu i fum damunt l'escenari. Res més. Tampoc res menys. Perquè és tot el que cal, amb el text de Sòfocles, esclar. D'entrada, ens trobem en un escenari nu, només emboirat pel fum, que difumina els contorns de l'espai i el fa imprecís i ambigu. Una cadira de fusta tombada de costat a terra és el punt d'arrencada de l'obra. Després de la batalla dels set contra Tebes només hi ha mort, destrucció final i, al mateix temps, segons ens explica una narradora -que després sabrem que és Ismene, la germana d'Antígona- representa l'inici d'una nova vida, d'una nova etapa per a Tebes, ara que han caigut els seus dos pretendents a rei, Etèocles (el rei vigent i legal) i Polinices (el germà aspirant al tron, que assalta la ciutat per la força davant la negativa del seu germà a tornar-li el poder després del pacte que havien fet quan és desterrat el seu pare, Èdip). Creont ha arribat al poder i s'ha imposat com a tirà, encara que això els hagi de costar la vida al seu fill i a la seva neboda. Però, com diu Sòfocles, mai no arribem a saber com és el veritable cor d'un home fins que no ha assolit el poder. Entre les runes fumejants de la recent batalla apareix el conflicte: el decret de Creont, la prohibició de sepultar, sota pena de mort, el cos de Polinices, mentre que s'ofereixen grans exèquies mortuòries al seu germà Etèocles. Assistim, en aquesta versió, a la lluita final dels dos germans i veiem com la cadira es transforma en llança, en cos mort, en tron de tirà, en ajut i assistència d'aquells que semblen febles -Antígona, que es revela valenta i ferma en la seva decisió d'actuar d'acord amb la llei de la sang i no amb la llei de la ciutat-. La capacitat camaleònica de l'única actriu, Teresa Ralli, va ser realment formidable, en una narració àgil i plena de matisos.

Un espectacle realment magnífic. Al final, la tensió dramàtica és màxima quan sabem el desenllaç de la història i quan descobrim que qui ha actuat de narradora omniscient és Ismene, la germana covarda. La que sobreviu, però que ho fa amb dolor i vergonya. Aleshores hi ha un moment realment esplèndid. Una caixa que ella mateix havia posat en un extrem de l'escenari al començament agafa tot el protagonisme quan n'extreu una màscara -la màscara funerària del seu estimat germà maleït, pel qual no ha gosat fer res- i un mocador amb què sembla sepultar-lo en un segon enterrament post mortem, executat com una delicada dansa al final de la qual llença la màscara, que cau amb un gran estrèpit. La màscara s'esmicola. Ella sospesa la caixa, de la qual comença a caure'n terra en el que sembla un llarg plor, que no es vessa damunt d'aquell cadàver simbòlic, sinó de tots els cadàvers de la seva família, l'última baula de la qual és ella mateixa. Després ja només hi ha un joc de llums, apareixen noves ombres i el silenci, com un crit. Impressionant. D'una modernitat esborronadora.

Escriptura i lectura són una forma de vida. També són una forma de conversa amb els textos. Houellebecq afirma que viure sense llegir és perillós, perquè obliga a conformar-se amb la vida. En els temps que corren potser és quan més ens cal refugiar-nos en la lectura dels clàssics, un acte de resistència davant la glopada de present que sembla que tot ho aboleix.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT