22/10/2016

Antologia del saqueig

4 min

“Com més alt vulguis arribar més cadàvers hauràs de deixar a la cuneta. Si ets un xai queda’t a casa amb uns pocs euros. Si vols guanyar has de baixar al camp de batalla i vendre la teva mare”

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Terry De Nicolò, cas Berlusconi

En els baixos fons de les altes esferes, trama endins, tot és més negre del que sembla. Fosca però aclaridora, la selecció d’algunes cites extretes de les converses intervingudes en els principals casos de corrupció d’arreu dels Països Catalans aporten avui -ara i aquí- un dràstic repertori de la roïndat viscuda. Una hemeroteca demolidora -“Si entrem per aquí prendrem mal”, deia un expresident- que parla tota sola de com se’n reien junts. De tots nosaltres.

“Sóc un dinamitzador econòmic”, xulejava Júnior al Parlament de Catalunya: i les seves plusvàlues a Mèxic es disparaven un 1.200% en un any. “Estoy en política para forrarme ”, aclaria Vicente Sanz al Benidorm d’Eduardo Zaplana en les converses del cas Naseiro. Gira que giraràs: qui avui li forra el ronyó a Zaplana és Telefónica. “ Te quiero un huevo, amiguito del alma ”, declarava Franciso Camps: i l’amic de l’ànima no era altre que el Bigotes de la Gürtel. “Els hem col·locat tota la família”, reconeixia Manuel Bustos referint-se a la UGT de Sabadell. “Todos hemos pasado el platillo ”, assumia Enrique Lacalle respecte a les donacions de De la Rosa al PP català. Sistemes locals de poder, favors connivents i capitalisme relacional. Qué hay de lo mío.

“Som 400 i sempre som els mateixos”: així definia Millet el miratge de l’oasi català. “La mala puta no firma”, deien els del cas Pretòria contra una funcionària honesta; en les mateixes converses en què Bartu Muñoz -aquell alcalde socialista de Santa Coloma que viu al Turó Park- afirmava: “Sí, ya lo he arreglado y tema liquidado y ni una palabra a nadie, ¿eh? ” En les mateixes converses immobiliàries es podia sentir: “ El conseller me consta que está haciendo toda la presión, però tenemos que ir más arriba ”. I mentrimentres Prenafeta se’n vantava dient a Alavedra: “A aquest nen al final no li deixarem guanyar les eleccions, si fem el burro”. El nen era, esclar, Artur Mas. Per recordar-ho sempre: la parella que tant ha significat el sector negocis de l’extinta CiU es va plantar a la presó de Soto del Real requerint per què no hi havia vi a la cel·la i per què carai els llits no estaven fets. Classisme i espoli social van de la maneta.

La llista, esgotadora i devastadora, sembla que no s’acaba. Com “una trama de brutícia i cobdícia” definia el fiscal la teranyina del cas Hisenda. “Al més pur estil mafiós de les pel·lícules d’ El Padrino, Casino o Uno de los nuestros ”: així concloïa l’informe final del cas Saratoga-Riviera, exemple de proxenetisme i corrupció policial a l’autovia de Castelldefels. “ Del «No apta» que quiten el no, vale? ”, ordenava Daniel Fernández, exsecretari d’organització del PSC, en una de les peces del cas Mercuri. Apujant el termòmetre: “Em fan fora com un gos perquè no entro en el 3%”, maldava un promotor sabadellenc. “M’enlluernaven els diners”, reconeix l’empresari penedit al recomanable El Cas Mercuri. La Galàxia Bustos (Saldonar, 2016), de la periodista vinaderiana Sara González. “Sóc un ionqui dels calés”, reblava Marcos Benavent mentre rememorava com entrava a l’Ajuntament de València al crit de “ ¡Que viene Papá Noel!” I mentre Alfonso Rus comptava diners negres -“mil, dos mil, tres mil, quatre mil, cinc mil, sis mil, set mil...” fins a “dos milions de peles”-, Alfons Todó, que s’apujava el sou en plena crisi a Caixa Catalunya, sostenia que la farra neoliberal era imparable: “Hauria estat com si una persona entra en una festa per aturar-la just quan es troba en el moment més animat i tothom està a punt d’agafar la borratxera”.

Festassa elitista, orgia extractiva i caparra col·lectiva, perquè el festival i la ressaca la paguem encara entre totes i tots. Abans i després, al preu de la impunitat. Quan el capitalisme ha après de la màfia tot el que la màfia creia que havia après del capitalisme. “ Nos hemos pasado ”, reconeixia Asunción Barberá, germaneta de Rita: nou dels deu regidors del PP a ciutat de València estan investigats però, ves per on, allà van tornar a guanyar les darreres eleccions generals. De la monarquia en avall, tot tupinada: “És el peatge o comissió que pagàvem a Urdangarin”, declarava, lacònic, l’expresident balear condemnat Jaume Matas durant el cas Nóos. “Confesso, hi va haver un suborn”, reconeix avui la reina destronada Maria Antònia Munar, expresidenta del Parlament balear. “No sé la cantidad de gente a la que habré colocado en 12 años ”, se’n fotia Carlos Fabra. “ Aquí hay pelas para todos, una pastuqui importante ”, deia Francisco Correa en altres temps. “Vaig a sac, d’acord?”, informava Bustos. “ Esto te lo afina Fiscalía ”, categoritzava el ministre de la porra. Mesquinesa vergonyant: “ Lo nuestro antes que lo de los negratas, ¿eh? ”; és el que se sent en les converses del cas Cooperació, que desviava fons valencians adreçats a la solidaritat internacional cap al lucre personal. I, de cirereta, testosterona mascle alfa d’un poder masculí i sempre masclista, l’empresari de la Brugal: “ Soy la polla insaciable ”.

L’ hybris del capitalisme dels amiguets a casa nostra, carronyaire i voraç pel costat salvatge del mercat lliure, ha estat així. Ha estat això. I encara ho és. Càl·licles contra Sòcrates al segle XXI: l’aristòcrata grec deia que el dret era un intent dels febles i la multitud per posar límits als poderosos. N’hem après res? No ho sembla. Bombolla a la vista, catifa vermella i cap límit a l’especulació desbocada. Aquesta setmana els hooligans del fonamentalisme de mercat, els antisistema de debò que tot s’ho peten, es retroben al Meeting Point: esbotzen portes, vénen països a trossos i anuncien que la vida serà pitjor i més impossible. País de saldo, aquest any el 40% de la compra de pisos ja és inversió estrangera; i tornen, de nou, a pujar els lloguers a Barcelona. De nou la bombolla -la que precaritza, la que expulsa, la que degrada- en un context on la gran acumulació per despossessió, la gran transferència de rendes de baix a dalt, es formalitza econòmicament en l’accés a l’habitatge. Sòcrates contra Càl·licles: o tombem “la polla insaciable” de l’especulació o ho pagarem car. Molt car.

stats