“El meu Antònio sempre em donava el sobre”

-Què, nen, ja has anat a votar?

-Què va, Conxita, després hi aniré amb la nòvia, que va de segona als Independents.

-Ah, mira. Sí que t’ho tenies callat.

-Collons. És que tinc un cosí que també es presenta, però pels altres, i entre l’un i l’altra ja tinc les orelles com dos bistecs... Almenys aquí al bar desconnecto.

-Doncs jo, la primera, he sigut. M’han obert la porta a davant, i hi havia cua i tot.

-No foti que ha fet com la senyora de les rebaixes!

-M’agrada anar-hi d’hora, mira: encara no hi ha enrenou i els de les taules estan més eixerits, estan més per tu, i mira, m’agrada, aquesta mica d’atenció. Em sembla que tots els vells que hi érem teníem la mateixa pensada, perquè anar a fer cua en un lloc on no et donaran res... Però és que nen, quan arribes a una edat que tots els dies són iguals, s’agraeix, tenir una cosa extraordinària: unes votacions, ball de sardanes, un enterro...

-Hòstia, Conxita... La veig una mica així. Vol el cafè o li faig una infusió?

-No, no, posa’m el cafetó, aviam si m’espavilo. I dues pastes, que amb l’estómac ple tot es veu d’una altra manera.

-Ui, m’he de preocupar o què?

-I ara, fill! És que a les votacions me’n recordo del meu Antònio, pobret, que sempre em donava el sobre, i ens mudàvem, i després de missa anàvem al col·legi de bracet, xino-xano...

-Esperi, esperi: què diu, que li donava el sobre?

-Ai, noi, és que ell n’estava al cas, de la política, jo ja tenia prou feina. Que també l’hi deia, jo, eh?: el que et sembli bé a tu, em semblarà bé a mi... Què! No em miris d’aquesta manera, que per alguna cosa m’hi vaig casar, no et pensis que només era por su cara bonita.

-Maaare meva, si les que van lluitar pel sufragi universal aixequessin el cap, els hi agafaria una embòlia!

-Què dius, embòlia! Si també teníem dos veïns que eren ciegos, pobrets, un matrimoni, i també els hi donava els sobres: sort en tenien, d’ell!

-Collons, però vostè no era cega!

-Escolta, que abans tot era més fàcil, eh? A les catalanes, o votaves el Pujol o votaves els altres. I a l’ajuntament, o votaves el del Pujol o votaves l’altre. És ara, que teniu partits per tot arreu, i vinga partits, i vinga partits. Sort que el meu Antònio no ho ha hagut de veure. Els seus fills, té: tots volen el mateix i tots van amb partits diferents!

-Doncs deu ser que no volen el mateix.

-Ca! Si els que viuen a Barcelona, que els qui no eren de l’estelada s’hi van fer per la cadena i els altres per la uve, ahir els tenia tots a dinar, i ui: al vermut ja es tiraven els plats pel cap. Que si s’ha de votar aquest, que si s’ha de votar l’altre, que si primer la independència, que si primer lo dels pisos buits, que si són presbicitàries, que si no són presbicitàries, que què diran a Madrid...

-Ui, jo per Madrid no patiria, surti el que surti a Barcelona ja tenen els titulars des de fa un mes: “Batacazo del soberanismo”!, “Los catalanes dan la espalda a la independencia”! Ja ho veurà, ja.

-Calla! A Madrid també es pensen que Catalunya és Barcelona? Em pensava que això només s’ho pensaven els de Barcelona!