Publicitat
Publicitat

LA LLAMBREGADA

Aparentar el que no ets (i viceversa)

Hi va haver una època en què al seu pas deixava una penetrant olor de perfum de luxe i, sobretot, de poder de luxe. En deien la Princesa i feia i desfeia les majories a voluntat. Compareixia sempre com si anés de casament. Bé, de fet, ja era una miqueta això perquè la seva relació amb la política era una cerimònia permanent d'unió matrimonial. Però un bon dia van tocar les 12 i l'encanteri va esvair-se. I la sabata de la Princesa es va convertir en un sumari judicial. I la carrossa de la Princesa va esdevenir una banqueta dels acusats. I el seu castell de cartró pedra (digui'n el seu partit, Unió Mallorquina) va ser engolit per un immens forat negre que consistia que tots els seus màxims dirigents (i les seves màximes dirigents) van acabar processats en un cas o altre de (presumpta) corrupció. ¿Oi que sembla difícil de creure que truquis a la porta de la seu d'un partit que durant anys ha decidit governs i no t'obri ningú (o que hi truquis per telèfon i que no et contesti ningú) perquè tothom (ei, tothom!!!) és fora imputat en un cas o en un altre? Doncs per molt difícil que sembli, al país de Maria Antònia Munar, això ha estat realment real.

Però quan ha arribat el moment de presentar-se a la justícia, ai las, resulta que la Princesa se'ns ha convertit en captaire. Seguint el mètode Millet de fer peneta vestint la col·lecció primavera-estiu de Càritas, na Munar ha comparegut davant de la justícia sense maquillar, pentinada com d'un casament en què a l'aperitiu treuen uns dàtils amb bacó i portant durant dos dies la mateixa robeta. Fixi's la cosa. Quan arriba el dia del judici, els xoriços de classe baixa deixen el xandall a la cel·la i compareixen amb americana i corbata volent oferir la imatge que ells no són xusma. En canvi, els xoriços caviar el que volen donar és imatge de purrialla. Com deia ma iaia, és ben bé que estan tots tocats del bolet.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT