Publicitat
Publicitat

Apujar el llistó

No sembla el millor moment per dir-ho però val la pena que ho pensem una mica. Estem tan preocupats amb l'actualitat que perdem de vista l'objectiu de futur. No és un problema de tresoreria, sinó d'ambició.

La cultura és un mirall, una metàfora. El que hi passa és també una premonició, d'alt nivell, sobre el que està passant al conjunt de la societat. Hi ha molta gent que hi treballa, però pocs són els elegits, ja no pel públic, que és respectable però fal·lible, sinó per la història. Passa el mateix a tot arreu.

Michael Phelps és bo. No només per les medalles, sinó pel gust que dóna veure'l guanyar. Quan veus una cosa ben feta, una competició honesta i esforçada per ser el millor, per emocionar i fer somiar, tu també et fas una mica millor. És com veure ballar la gent gran un bon pasdoble a la festa del poble.

Voler ser el millor és una ambició honesta, però s'ha de reconèixer que és difícil. Requereix molts esforços, de tot tipus, i molt talent. Calen qualitats i condicions, i suport. A vegades fins i tot sense tenir-ne gaire el talent sobresurt. Mireia Belmonte n'és un exemple.

Però els països grans són grans. És a dir, tenen molta gent. És més fàcil. Els petits han de buscar altres estratègies. Donar les bases perquè tothom, o la majoria, tingui l'oportunitat de demostrar-ho (o de rebre una educació o un tractament que li faciliti la vida), cosa que no és gaire fàcil, i després apostar, amb el risc d'equivocar-se, per uns talents. S'ha de ser valent. Més que els altres, els grans, que saben que tenen molt per triar.

El c afè per a tothom no funciona. Encara que costi, que faci mal acceptar-ho, s'ha de prioritzar. No és que no n'hi hagi prou per a tothom, que tampoc, és que així només s'allarga el patiment, i la mediocritat. Sigui amb les peonades, els ajuts a les elèctriques o les subvencions indiscriminades a la cultura. Si no podem mantenir quatre grans teatres, és un dir, n'haurem de mantenir dos que ens omplin d'orgull. I hauran de passar comptes. I si és inviable dotar 200 museus així com cal, mirem que n'hi hagi 30 de molts bons. Ara més que mai cal concentrar esforços.

Si hi ha cent obres mestres al país, no dic totes, però una bona part haurien d'estar concentrades en com a molt dos o tres museus que siguin imprescindibles, referents. I això requereix generositat per part de tots, públics i privats, i un sentiment comú d'orgull pel que es té com a país. Es va mirar de fer una cosa així al cinema, concentrant esforços en poques pel·lícules i, encara que s'ha de millorar, no va sortir del tot malament. Mireu Pa negre . La competició té mala premsa. Però sense no hi ha competitivitat. Ni èpica, ni alegria ni creixement personal i de país. La base, l'educació que permet l'accés al gaudi de la cultura, és una de les obligacions que ens hem de posar com a societat, i de fet ho hem fet. Cal no oblidar-ho. Sense això no ens en sortirem. Aquí s'ha de posar el gruix de l'esforç i de l'exigència. Després, ha de ser la societat, els privats, els que facin la tria i aportin diversitat. S'ha de sembrar i regar molt perquè hi hagi fruits. Però l'excel·lència requereix una cura especial i específica. Mireu Messi.

Ambició. I sacrifici. No tots podem ser Michael Phelps (ni tenir-ne un al poble), però si en trobem algun que ho podria ser, no pot compartir entrenador. És clar que tothom hauria de tenir la possibilitat i tal vegada el dret d'intentar-ho, però haurà de demostrar la seva vàlua. En justa competició, però en competició. I, si no se'n surt, tenir la generositat de reconèixer el talent aliè.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT