Apunts d'una setmana històrica

A Catalunya li ha costat obtenir el que mereix perquè ha estat massa convençuda que tenia raó i poc ocupada utilitzant la raó per obtenir el que mereixia. La tendència exagerada a voler saber què pensen de nosaltres, la capacitat il·limitada d'ofendre'ns i la facilitat amb què ens desanimen les provocacions ens fa dependents. La primera emancipació ha de ser la de l'addicció a l'enrabiada. És més útil dissenyar la casa nova que criticar la que vols abandonar.

Farem bé de construir un projecte nacional ambiciós, tenim raons per fer-ho. Però la màxima ambició ha de ser, a l'hora de fer-lo possible, la de garantir que s'imposi la raó. Toca abordar els detalls de com podria ser aquest nou estat d'Europa. En positiu i amb fermesa, projectant un país d'acollida, sòlid, just, on pagui la pena viure-hi.

Cal advertir que hi haurà una feinada de por, no perquè la por frustri cap aspiració, sinó per assumir la feinada, i fer-la.

L'autoestima i l'orgull d'una gran concentració com la d'aquest Onze se Setembre han de servir de motor per seguir concentrats cada dia.

Caldrà constància per resistir les traves, que aniran des d'ignorar-nos o riure-se'n fins a lluitar-hi en contra per tota mena de vies.

Mas i la societat civil hauran de tenir coratge. Que no és la valentia de l'imprudent, però sí la capacitat de persistir i resistir del que sap on va i sap que hi arribarà.

Res compromet més un líder que confiar-hi, i res és més inoportú i estèril que dubtar-ne abans d'hora.

Concentrats, confiats i amb coratge, mirant endavant i no enrere, fugint de provocacions, sent més proactius que reactius, construint un projecte cohesionador i explicant-lo bé al món, serem el que volem ser.