Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Aquella sèrie antifeixista anomenada 'Girls'

A la genial pel·lícula Amarcord, en la qual Fellini rememora la seva infància, apareix un misteriós motorista de tant en tant, cremant roda per la plaça Cavour de Rímini i les seves immediacions. No en sabem res, de per què va fent tronar la seva sorollosa motocicleta. A vegades, senzillament fa dues o tres voltes a la font de la plaça i aleshores toca el dos. És la manera de Fellini de retratar el feixisme: un paio imposant un soroll insuportable als altres.

Perquè, més enllà del moviment polític original que li va donar nom, el feixisme segueix viu avui dia. És feixisme determinat articulisme fatxenda i trinxeraire, que busca anul·lar amb l’insult a qui no pot derrotar en l’arena dels arguments. És feixisme qui fa voltar un autobús transfòbic. És feixisme el veí de la finca del costat i les seves raves a les quatre de la matinada. Tots intenten imposar el seu sistema als altres a cops de colze.

Lena Dunham ha hagut de suportar moltes crítiques pel fet d’aparèixer nua a la seva sèrie Girls. Si vestís una talla 36 -com bona part de les heroïnes televisives- ben poques veus se n’haurien queixat. Però justament Dunham ha acabat fent bandera del seu cos flàccid i l’ha mostrat des de tots els angles possibles, sovint accentuant-ne la no adequació. Ha estat un recurs còmic -admès per ella mateixa- i alhora un potent acte d’empoderament: trencava el tabú sobre determinats cossos que no es consideren acceptables per ser mostrats en cru a la televisió.

És una decisió política. Com ho ha estat mostrar el pubis sense rasurar i, davant la sorpresa d’un amant confós per aquell desordre pilós, etzibar-li: “Així és com el tenen les dones adultes, quan se’l deixen créixer”. O el fet de dedicar tot un episodi a un únic diàleg sobre el consentiment sexual. De nou, política. I, per tant, qualsevol crítica a la seva tendència exhibicionista és també política (fins i tot les que intenten dissimular-ho escudant-se en absurdes disquisicions sobre què permet o deixa de permetre un guió). Són gent a la qual li molesta el que els altres fan amb el seu cos i la seva vida, encara que això no els afecti directament. Són aquells que van en moto per la plaça Cavour, o que passegen el seu lamentable autobús per allà on els deixen.

Girls se’n va i deixa les fronteres del que és acceptable en el món de la ficció televisiva més lluny de com ens les vam trobar fa sis temporades, quan encara no teníem clar si aquelles quatre noies eren insofribles o genials (i ara ja sabem que eren les dues coses). La sèrie ha guanyat maduresa a mesura que també creixien els seus personatges. L’escena del diner entre l’Adam i la Hannah, per exemple, queda ja com a immortal. Girls ha transmès la noció que Dunham feia el que li donava la gana. I aquesta llibertat individual és, en el fons, el que més molesta al feixisme i als seus mediocres sicaris.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT