Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Aquest article no us el perdeu

Ara digueu-me indiscret, si voleu digueu-me desagradable, però no puc més que explicar-vos-ho. Ahir al matí, ben d'hora, quan vaig anar a tancar el balcó del despatx perquè l'aire d'aquest estiu és prim i no vull agafar fred mentre llegeixo, al carrer hi havia la rodamón del barri. Remenava fulles seques, de plàtan. Amb tanta aigua com ha caigut, aquest any els plàtans de l'Eixample han fet una florida excepcional. La rodamón té els cabells arrissats, mig grisencs mig color de palla, recollits darrere amb un monyo baix. Vesteix pantalons i vambes fosques i carrega una bossa de pell gastada. És discreta. No crida ni parla sola, o sigui que no vindrà mai cap home vestit amb bata blanca a endur-se-la. Ni vindrà cap policia a dir-li res, perquè tampoc no roba ni mata. Passeja, remena, xiula. Un dia que al forn em van donar dues barres pel preu d'una, li vaig dir si volia la que em sobrava. No, gràcies...

Ahir, mentre tancava el balcó, la vaig espiar. Traginava una fulla gegant i dubtava. Què farà, ara? De cop, decidida, va dipositar suaument la fulla a l'asfalt, entre dos cotxes aparcats, es va abaixar els pantalons i va disposar-se a fer les seves necessitats, moment que jo vaig aprofitar per tancar el balcó sense fer soroll i anar al lavabo a fer les meves. Al cap d'un parell d'hores, en sortir de casa cap al diari, la fulla adornada encara era allà, testimoni mut de la indigesta crisi que patim.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT