Publicitat
Publicitat

Aquest conte s’ha acabat

En un dels episodis curiosament menys recordats i menys aclarits del procés del cas Nóos, el rei emèrit d’Espanya, Joan Carles de Borbó, hauria fet al pseudosindicat Manos Limpias una oferta que no es podia refusar: dos milions d’euros, despeses processals a part, a canvi d’oblidar-se de l’assumpte. Manos Limpias no hauria acceptat l’acord (picaven més alt) i, curiosament altre cop, el secretari general de l’organització, Miguel Bernad, ha passat a la presó els mesos anteriors a la publicació de la sentència del cas Nóos i, tot i haver anunciat la dissolució de Manos Limpias, ara li cauen al damunt les costes del procés.

Qui surt objectivament més escaldat d’aquesta història coronada és el plebeu Jaume Matas, expresident del govern balear, exministre del govern d’Espanya i examic de Mariano Rajoy i de l’actual plana major del PP, composta per les mateixes persones que no fa tants d’anys li reien totes les gràcies, fins al punt que el mateix Rajoy no dubtava a assenyalar Matas com a referent del partit i exemple a seguir a tot Espanya. I va ser Matas qui va descriure, també amb més objectivitat i exactitud que ningú (encara que fossin involuntàries), quin era el mecanisme bàsic de funcionament de l’anomenat Institut Nóos: “Si a mi el gendre del rei em demana una cosa, naturalment li dic que sí!” Se’n diu tràfic d’influències i prevaricació, efectivament.

Però la seva esposa, la infanta Cristina, vivia del tot aliena a aquests delictes i d’ara endavant li correspon la presidència d’honor del selecte club d’esposes espanyoles que, malgrat la seva excel·lent formació i alta posició social, no s’assabenten de res del que passa a casa seva ni del que fan els seus marits, molt particularment en tot allò que fa referència a l’economia familiar. Fins i tot quan l’economia familiar se sustenta principalment en un seguit d’activitats delictives que mai de la vida haurien pogut tirar endavant sense el nom de la infanta i de la seva reial família com a esquer. Diego Torres, un altre desclassat que també rep un càstig comparativament bastant més sever que el del seu soci, no hauria pogut tirar mai endavant l’Institut Nóos sense la providencial participació de la beneficiària Cristina de Borbó. Una altra cosa és que la sentència arribi a afirmar que, malgrat ser fraudulents de cap a peus, els fòrums organitzats per Nóos eren valuosos i d’un alt interès per a la indústria turística, que ve a ser com afirmar que Al Capone podia ser un gàngster però traficava amb un whisky de molt bona qualitat.

El que és segur és que ha arribat a la seva fi el conte venut per la Corona i l’estat espanyol durant quaranta anys, protagonitzat per una família, els Borbó, que era modèlica en tot, i sinònim de perfecció en cada cosa que feia cadascun dels seus membres. I amb el conte s’acaba també una construcció de l’estat, de la política, de l’equilibri de poders i de la realitat mateixa que ara queda en evidència a ulls dels mateixos súbdits del Regne d’Espanya, però també del món sencer. Normal que hi hagi nervis.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT