Aquest públic que tant t'estima
Jo també era a Luz de Gas divendres en l'actuació de l'Adrià Puntí (o Puntí o Josep Puntí) perquè havia anunciat que tocava amb banda i em va semblar que això era una garantia que aquest cop hauria assajat. Però en arribar em vaig trobar un cartell a la porta. "Per problemes tècnics, Puntí no actuarà amb banda, sinó sol". Mals presagis.
No cal dir a aquestes altures que Puntí és un músic molt bèstia, un compositor estratosfèric, l'autor de tres dels discos més emocionants del món: Pepalallarga , L'hora del Pati i Maria . No ho penso jo sola. Luz de Gas era ple de gom a gom i entre el públic hi havia molt bons músics. En Jaume Sisa, l'Àlex Torío, en Cris Juanico, l'Agustí Bussom (Abús)...
Això no és una crítica del concert, però sí que són unes consideracions als comentaris que han fet els internautes a les crítiques d'aquest concert. Deien, per exemple a propòsit de la ressenya de Ricard Martín publicada a l'ARA, que l'actuació va ser "genial!", que "si voleu sentir-ne les cançons senceres compreu-vos el disc" o que no sempre "els músics han de ser tan bons nens com els Manel". Al Facebook de l'artista els comentaris van en la mateixa línia.
Per desgràcia, hi ha un sector del públic de l'Adrià Puntí que li riu les pitjors gràcies. Diria que és gent acostumada a veure programes de tele on, per alguna raó, quan l'artista s'equivoca, ensopega, s'embarbussa, tothom aplaudeix i riu. En Puntí va cantar una estrofa d' On the nickel de Tom Waits, potser en va fer una i mitja de Needle and the damage done de Neil Young (en aquell ja clàssic anglès que s'inventa), va començar En Pepitu va de curt , va començar Coral·lí , va fer mitja estrofa de Sí (imitant la versió de Bunbury), va començar Mirall capgirat, on va canviar la lletra per fer una broma televisiva, i va començar tres cops Senyor doctor , que va barrejar amb altres cançons...
Quina trampa dir que no sempre els músics "han de ser bons nens". Hi ha molts músics massa salvatges per poder fer l'anunci d'Estrella Damm ("tenim la muntanya de Montserrat i la Carme Ruscalleda"...). Lou Reed es xutava a l'escenari, i qui l'anava a veure no l'anava a veure perquè es xutés, sinó perquè a més a més cantava. Daniel Jonhston surt del frenopàtic per fer concerts. Va venir no fa gaire a l'Apolo i va ser extraordinari.
Però té raó aquest sector del seu públic que va trobar el concert "genial". A partir d'ara val més que escolti els seus discos. Estimo massa les cançons que fa (tan precioses quan les canta senceres i quan no en canvia la lletra per fer acudits sobre el Barça) i trobo que en aquests moments els seus directes no estan a l'altura de la seva grandíssima obra. Em faria riure veure com toca el piano al revés (que és el que fem quan tornem a casa borratxos a les quatre de la matinada) si també cantés. I a més a més em molesta molt ser al costat d'algunes de les seves fans, com aquella tan entregada i motivada (tan genial, també) que es va posar a udolar la tornada d' Ull per ull molt abans del que tocava (i que va fer que ell, naturalment, ja parés de cantar).
