Aquesta gent humil i sàvia que tenia raó

HI HAVIA una generació incompresa, que havia perdut la batalla del discurs. Se la ignorava, eren gent antiga, artesana, no entenien el món ni el progrés. Els que es negaven a agafar crèdits, els que trobaven sospitós que tothom pogués comprar casa alegrement, els que no li veien la gràcia a anar un cap de setmana a París amb un vol regalat, els que continuaven netejant l’enciam a la pica en lloc de comprar-lo de bossa. Els que s’ajupien a la feina i no al gimnàs, els que no entraven a fòrums digitals perquè la feien petar a la plaça.

Algú els hauria de reconèixer, deu anys i una crisi galopant després, que tenien raó. No els cal, ells ja ho saben, i mentre preparen l’amanida del seu hort somriuen per sota el nas quan algú els vol vendre la moda del producte de proximitat.

Hi ha una saviesa de poble, de camp, ridiculitzada o ignorada, que convindria deixar gravada perquè el futur que hem de construir mantingui part del sentit comú que tenen arrapat a la roba reaprofitada de fer feina.

En algunes masies encara hi perdura, com una relíquia que ha sobresviscut a la dictadura de la modernitat, un equilibri, una paciència, una moderació, una acceptació del temps que fa i de les desgràcies que ens passen que acaba configurant una vida sana i digna. La saviesa que no necessita exhibir-se a les xarxes, els arrossos que no cal retratar per recordar-los, perquè el paladar té memòria fotogènica. La intuïció que entre la depressió i l’eufòria hi ha un estat d’ànim interessant. Són un oasi enmig del desert d’una societat addicta a les addicions, necessitada d’etiquetes i diagnòstics i pastilles, ansiosa, impacient, queixosa. Pendent de la cobertura per obrir l’aplicació de mòbil que ens digui si fa sol, incapaços de veure’l de tant que ajupim el cap creient que la resposta és a les nostres mans.