Aquests dies en què hi hauria motius per rendir-se

HI HA DIES que et vénen ganes de rendir-te. De resignar-te. D’acceptar que tot et sobrepassa, que no hi ha aturador, que tot empitjora. I tens tots els motius per desanimar-te. És cert que l’ideal de l’Europa pacífica i justa està greument amenaçat. S’allunya. I que la realitat és d’un dolor insuportable.

Són justament els dies clau. Quan més raons tens per tirar la tovallola és quan cal ser persistents. Tossuts. Enfadats, molt. I esperançats, també. Perquè l’Europa de les persones necessita persones que hi creguin.

I t’adones que els antieuropeistes de seguida furguen en les ferides tendríssimes i sagnants per acabar de carregar-se Europa. I que el terrorisme celebra el seu èxit, atemorir i confondre i apoderar-se mediàticament d’una religió i etiquetar tots els musulmans per dividir encara més el món. I que els governs, fràgils, tendeixen a vendre solucions simples a un problema complex. I que s’intentarà fer-ho pagar al més feble. Els refugiats, esclar. Ja hi ha més arguments falsos però efectistes per expulsar-los.

Aquests dies crec més que mai en Europa. En l’Europa justa i pacífica. La que estava a mig fer i hi ha molta gent que vol desfer del tot. Hi crec perquè és possible, encara, si la volem molts i la volem molt fort. I si assumim que els problemes són profunds, i requereixen una mirada transversal i valenta. I si plantem cara als que ho volen aprofitar perquè ens rendim, ens resignem a la lògica terrorista i la lògica de la por i la pèrdua de les llibertats i la lògica de la insolidaritat que ho empitjora tot, perquè una societat que no és justa és extremadament perillosa.