Ara sí que ens retallaran a trossets

Una lectora m'envia aquest correu: "Sóc funcionària des de fa 25 anys. Mileurista, però em retallen el mateix que a la meva cap, que cobra tres cops més. Per guanyar més hauria d'ascendir, però a les oposicions som 20.000 aspirants per a 10 places. A més, treballant 8 hores al dia i fent-me càrrec de ma mare, que viu a casa, a quina hora me les preparo? Ei, ben preparades... A l'empresa del meu marit acaben de fer un ERO. Ell de moment se n'ha salvat, però hi ha poques comandes i la majoria de les poques que hi ha no les cobren. Quan tothom va embogir signant hipoteques, nosaltres vam veure que si ens hi embarcàvem corríem massa risc i vam decidir continuar de lloguer en un pis antic, però que és el de tota la vida. Podríem haver demanat un préstec per canviar-nos el cotxe, però té només 7 anys i encara ens va prou bé per a l'ús que en fem. Cap estiu vam fer viatges a crèdit. Les nostres vacances són sempre dues setmanes a Calonge, a casa de la germana del meu marit. La nostra filla petita estudia a l'escola pública i els caps de setmana treballa en una botiga per poder tenir uns diners per a les seves coses. La nena gran treballa als matins en un lloc i els caps de setmana en un altre per poder pagar-se la carrera i uns cursos d'anglès que li poden anar bé en un futur, ja que nosaltres no podem ajudar-la gaire. Mai hem rebut una sola beca. Es veu que, per poc, però passem el mínim per tenir-hi dret. No tenim mútua privada i quan les nenes o l'àvia es posen malaltes, aprofitem les medicines que ja tenim en comptes d'anar a buscar més receptes innecessàries. Nosaltres no hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i hem continuat fent la nostra vida aliens a la bombolla. Ahir vam llegir que amb les retallades que hi ha hagut fins ara no n'hi ha prou i que en vénen més perquè «hem estirat més el braç que la màniga». I jo només dic una cosa: sisplau, parlin per vostès".