23/01/2012

Ara que se'ns mor la Transició

3 min

El traspàs d'en Manuel Fraga ens posa davant d'una realitat que té molt poc a veure amb el fet biològic de la mort d'una persona. Els panegírics dedicats a Don Manuel atrapen el pitjor llegat de la Transició, segurament el pecat original d'aquell procés polític que, d'altra banda, té molts elements admirables relacionats amb la capacitat de perdonar, tal com m'havia explicat en Josep Benet poc abans de deixar-nos. L'oportunisme polític no pot, no hauria, de desvirtuar la realitat, la veritat. Massa vegades mirem de portar el passat cap al present alleugerint-lo de la complexitat de quan el passat era present. Com si no ens sentíssim prou forts per carregar la maleta amb tot el pes del que vam ser col·lectivament, individualment. Els elogis ditiràmbics a Don Manuel no haurien d'afectar el judici raonat i raonable que hem de fer d'una persona farcida de llums i d'ombres. Amb quin Manuel Fraga ens hem de quedar? ¿Amb el ministre franquista que va participar en governs que van dictar sentències de mort polítiques? ¿Amb el ministre franquista que objectivament va participar en l'elaboració de lleis repressives? ¿Amb el polític que no només va utilitzar la paraula per dir que el carrer era d'ell, sinó que en ciutats com Vitòria ho va fer sentir a la carn dels treballadors? ¿Amb el polític que va comprendre que l'única via per fer avançar l'Estat era la democràcia constitucional? ¿Amb el polític que va mirar de fundar un partit obertament de dretes, que no va renunciar al passat franquista però que mirava d'inserir el franquisme sociològic en la vida democràtica? ¿O amb el polític espanyol resignat a esdevenir padrone de Galícia en assumir-ne la presidència durant tants anys?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La simplificació de la memòria cap a un costat o cap a l'altre ens fa molt de mal. La Transició no va ser només un pacte d'oblits. És massa senzill dir-ho d'aquesta manera. Massa simple. Durant la Transició ningú no oblidava res de ningú. Tothom ho sabia tot de tothom. S'havien trobat a banda i banda de trinxera, al costat diferent de la taula dels interrogatoris. Havien negociat per sortir de la presó, o transaccionat per permetre un acte públic. El que va marcar la Transició va ser la por dels uns i dels altres. En primer lloc la por col·lectiva, la por del soroll de sabres, la por de la revolució, la por. En segon lloc el desconeixement de la força real dels uns i dels altres. La por catalana de forçar massa la màquina a l'hora de reivindicar; la por espanyola de no saber fins a quin punt Catalunya podia condicionar el conjunt de l'Estat. Això es veu a les actes de les negociacions dels textos constitucionals i estatutaris, a les declaracions als mitjans de comunicació, a les memòries... La Transició va avançar gràcies a la voluntat majoritària de superar el cul-de-sac del franquisme, més pendents del retrovisor de la història que no de la carretera que hi havia al davant.

Malauradament, la Transició se'ns mor malament. Se'ns mor trista, deformada per un present que sembla incapaç de gestionar aquell llegat. Un altre traspàs posa en evidència aquesta incapacitat: el d'Heribert Barrera. Darrerament s'ha produït una discussió trista sobre si el president Barrera mereixia o no un carrer a Barcelona. Tothom té dret a discrepar de les idees d'en Barrera. Aquesta és l'essència del nostre sistema polític. En la mateixa essència, tanmateix, hi ha d'haver l'admiració pel compromís públic, no claudicant, amb la democràcia i la llibertat. La qualitat del compromís de vida del president Barrera és edificant i exemplar. Molts dels que s'omplen avui la boca fent el panegíric de Don Manuel amagant-ne el passat de col·laboracionista amb un règim dictatorial fonamentat en la sang, no tenen cap dubte a escarnir la figura del nostre president del Parlament amagant la coherència democràtica de les seves conviccions i dels seus fets vitals.

La Transició ens va fer fluctuar de la dictadura a la democràcia gràcies a actors molt diferents. Posar-los al mateix sac és faltar a la veritat i posa definitivament a l'UCI el que resta de Transició espanyola. La Transició es mor per l'interès de fer-la aparèixer com el que no és: un relat que començava bé i acabava bé necessàriament, dirigit per homes d'una peça. No és cert. La Transició s'encarnà en homes que miraven de fugir del passat de maneres molt diferents, perquè havien fet camins molt diferents: per a tots el mèrit de l'assoliment de l'objectiu; per a uns pocs la dignitat de no haver claudicat mai dels principis democràtics. De tots n'hem d'aprendre, de tots n'hem de treure lliçons, de tots, tal com van ser tota la vida. Altrament farcirem d'oblits la nostra història i prenyarem de perills el nostre present.

stats