Publicitat
Publicitat

Ara, sí

El dia era lluminós com avui, però l'aire gèlid. Les dates gairebé les mateixes, però ja fa sis anys. Drets, amb les mans a les butxaques per esmorteir el fred, érem al lloc i hora convinguts, esperant que algú s'acostés amb la pregunta acordada, per pujar al seu vehicle, i a un altre, i després... Sempre amb els ulls tapats fins a arribar a les persones que es van identificar com a membres d'ETA, "organització política que practica la lluita armada", definició que em va sorprendre. Van ser unes quantes hores, parlant de política. En tenien ganes i es notava. Ens vam mantenir molt clars: érem catalans d'esquerres que volíem la independència del nostre país i un estat propi per administrar la nostra vida nacional, amb una intensitat no menor que la que ells manifestaven per a la seva nació. Però nosaltres només per la via política, democràtica i pacífica.

La independència no necessitava l'ús de la violència, sinó tot el contrari, hi era incompatible. Així ho entenia també la societat catalana. L'èxit electoral de finals del 2003 demostrava que es podia avançar cap a la sobirania nacional sense disparar ni un sol tret i que, a més, tan sols era possible fer-ho d'aquesta manera. A l'Europa dels darrers anys el mapa polític s'havia mogut considerablement i havíem de trobar la manera que es mogués encara més, amb procediments que creessin complicitat, simpatia o comprensió i no pas rebuig, condemna o distància. "Som aquí per parlar de pau", va ser el primer que vam dir. Va ser la nostra aportació per aconseguir el final de la violència d'ETA. Hi vam parlar com abans ho havien fet i ho farien tots els governs espanyols (Adolfo Suárez, Felipe González, José M. Aznar i Rodríguez Zapatero), amb un mòbil idèntic, però des de posicions independentistes. Vam pagar molt car haver-nos convertit en subjecte polític, sense tenir un estat darrere. A Espanya, i més a prop, hi hagué i hi ha qui creu que això era cosa del govern de debò, del govern de l'Estat espanyol, que qui ens havíem pensat que érem, etc. Espanya, doncs, podia parlar-hi; Catalunya, no.

Ara s'anuncia un alto el foc permanent, general i verificable internacionalment, així com el compromís amb un procés de solució definitiu i amb el final de la violència. ¿Té sentit que algú es demani si això és bo? Han passat moltes coses des d'aquell dia fred de gener, com per exemple ni un sol atemptat a Catalunya. ¿Hi ha qui consideri, vist en perspectiva, que això és una mala notícia? Mentrestant, l'actuació policial (repressió, infiltració, informació) ha anat minant l'edifici de l'organització armada; a França les coses estan més complicades que mai d'ençà de la mort d'un gendarme per trets etarres; l'esquerra abertzale es veu abocada a la marginalitat, per la continuïtat d'ETA, mentre la política a Euskadi està en mans de partits sense personalitat jurídica pròpia i dependents de Madrid. El més rellevant, però, és que ja fa temps que l'esquerra independentista s'ha adonat que no hi ha més camí que la política i que, o bé ETA deixava pas a la política, o això era la fi del món abertzale. Crec que aquest és el factor més determinant en aquesta etapa final: el convenciment, començant per Arnaldo Otegi, de la sola idoneïtat de la política per resoldre el darrer conflicte armat present a la Unió Europea i el caràcter incompatible de la simultaneïtat de l'existència d'ETA i l'esquerra independentista, en el mateix espai: o l'una o l'altra.

El comunicat reconeix el paper decisiu de la política en aquesta fase, ja que arrenca de la Declaració de Brussel·les i de l'Acord de Gernika. Recull literalment les peticions que li feien personalitats internacionals per al final de l'activitat armada i, després del pacte entre Batasuna, EA, Aralar, Alternatiba i Abertzaleen Batasuna, reclamant el cessament unilateral i incondicional de l'acció armada, reconeix que han de ser "els agents polítics i socials bascos" els que han d'aconseguir acords. El punt és clau, perquè renuncia al monopoli, protagonisme i tutela dels possibles avenços. ETA s'enretira, calla, doncs, perquè els que han de parlar són uns altres.

L'alto el foc "general" s'entén que abasta tots els àmbits resultat de la violència, com l'impost revolucionari, afirmació ben diferent al cessament de les "accions armades ofensives" del comunicat del setembre, que deixava la porta oberta a la subjectivitat de les accions "defensives". És significatiu, com a voluntat de no posar sobre la taula elements que dificultin el procés, que no hi hagi ni un sol esment a una qüestió tan mítica com els presos, ara que n'hi ha més que mai a les presons d'Espanya i França. Les referències al "dret a decidir", així com "la territorialitat" (Euskal Herria sencera, amb Navarra i Euskadi Nord) són lògiques, ja que configuren el pinyol polític de la reivindicació nacional basca. En fi, crec que ara sí, que va de debò. I estaria bé que actuessin en conseqüència tots els que volen realment la pau i la democràcia i no, només, una derrota militar o un èxit electoral.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT