Publicitat
Publicitat

Aragó i Gran Via, les últimes autopistes urbanes de BCN

Ara fa 50 anys es va produir un notable enrenou a Barcelona. Fins a l'any 1962 molts carrers de l'Eixample tenien doble sentit de circulació. A partir d'aleshores es van organitzar sistemàticament els sentits únics d'una manera que aproximadament s'ha mantingut inalterada fins a l'actualitat. A partir d'aquell any les cruïlles es van simplificar perquè amb carrers de sentit únic s'evitaren els girs a l'esquerra, sempre perillosos, i perquè facilitava una lògica binària de semàfors. El sentit únic i la progressiva generalització a la ciutat central del control semafòric van permetre introduir el concepte d' ona verda . Així s'aconseguia que a una certa velocitat es pogués circular sense aturar-se, gaire o gens, enfilant un seguit de semàfors sincronitzats. Això ajudava a la fluïdesa del trànsit. El sentit únic era, doncs, una sortida positiva per a una ciutat que començava a estar obsessionada pel creixement de la mobilitat rodada i que buscava gestionar-ho i evitar els embussos.

Però els sentits únics no es podien aplicar a les grans avingudes perquè per fer-ho calia disposar d'un parell de carrers que fossin aproximadament paral·lels i això no era ni és habitual; ni la Meridiana ni la Diagonal ni el passeig Maragall o la Bonanova, entre d'altres, van deixar de ser vies de dos sentits. Però sí que es va poder aplicar en una gran avinguda, la Gran Via, perquè es va descobrir que el carrer d'Aragó, deu metres més ample que els carrers normals de l'Eixample, obtingut feia només 5 anys gràcies a la cobertura de la rasa del tren, podria fer-li, aproximadament, de parella. Era el somni dels que aleshores estaven obsedits per optimitzar els canals per on moure els fluxos pel centre de la gran ciutat. Gràcies a aquesta circumstància, Barcelona es va poder creuar ràpidament des de la plaça d'Espanya fins a les Glòries. Òbviament aquesta circumstància va actuar com un imant de trànsit i va convertir aquest parell de carrers en autopistes urbanes en l'imaginari col·lectiu. En aquells anys es va poder fer sense dificultats ni escàndol, potser ajudat pel fet que l'Ajuntament no va desmuntar els dos passeigs arbrats ni els carrils laterals a la secció de la Gran Via. Han passat 50 anys. Des dels anys noranta del segle passat, altres autopistes urbanes com la Meridiana s'han reconvertit a grans vies millorant les condicions d'ús dels vianants i ciclistes i, per tant, canviant les condicions anteriors d'ús abusivament decantades a favor de l'automòbil. Fins i tot la Gran Via a Sant Martí, que circula perfectament segregada, disposa ja ara d'un semàfor a l'altura del barri del Clot poc abans d'arribar a la plaça de les Glòries, com dient al conductor que a partir de cert moment ja ha d'estar pendent de tot el que es mou a la ciutat.

Si la Gran Via ja és de dos sentits des de plaça Espanya a l'Hospitalet, ¿per què no ho podria ser de cap a peus, és a dir, de l'Eixample central fins al carrer Marina? Si una nova cultura de la mobilitat promou un procés de millora de les condicions ambientals, pregunto: ¿què hi fan els carrers d'Aragó i la Gran Via funcionant encara com dues autopistes, ara igual que fa 50 anys? Certament, el creuament a través de Barcelona per la Gran Via seria menys expedit per als vehicles i, segurament, passat un cert temps, les equacions d'equilibri dels fluxos viaris derivarien en una més gran compensació amb el conjunt de carrers del sistema urbà. Però també és cert que els trajectes amb transport públic o els alternatius al vehicle privat podrien fer-se més atractius i competitius en temps.

Es pot imaginar aleshores que el recorregut format per Guipúscoa + Aragó + l'avinguda de Roma i... podria ser un passeig en sentit longitudinal i una plataforma de transport públic i un carrer de distribució local tot alhora. ¿Per què els veïns d'Aragó a les illes de cases de la nova Esquerra de l'Eixample han de suportar un trànsit brutal en un carrer de 20 metres?, ¿per què Aragó ha de ser un carrer abandonat entre Diagonal i Meridiana?, ¿per què no es fa efectiu que és la continuació directa de Guipúscoa, resolta físicament des dels Jocs Olímpics? En aquest sentit l'anell viari que ara es vol enderrocar a la cruïlla de les Glòries, poca gent se'n recorda o ho sap, respon al projecte (entrevist a mitjans dels anys 80) d'imaginar la Gran Via amb dos sentits en tota la seva llargada... Només que està fet en forma d'autopista urbana. El projecte d'eliminació dels viaductes que ara està sobre la taula pretenia convertir-los en túnels però bifurca el trànsit del sentit Llobregat cap a la Diagonal i Aragó. Ja hi tornem a ser, vaig pensar, ara adopten el vell esquema obsolet de Gran Via + Aragó com a autopistes urbanes del 1962 i que va perviure a les Glòries fins al 1992.

Aquest no és un argumentari sobre Glòries, ara en plena discussió, però sí que hi té a veure perquè ho podria facilitar o no. Retornar la doble direcció a la Gran Via em semblaria un horitzó magnífic per a la ciutat i permetria pensar en les oportunitats de plataformes de transport públic, bicicletes i passeigs al llarg de l'eix Aragó, que podria anar des de l'Hospitalet a Sant Adrià passant per l'estació de Sants. Miri els mapes i veurà el que li explico.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT