Publicitat
Publicitat

Carta a José María Aznar

Armes de menyspreu

Benvolgut expresident del govern espanyol,

Aquesta carta no és una crítica més contra les seves idees. Les trobo tan respectables com les meves. Només li vull explicar com em sento jo cada vegada que vostè parla. Cohibit, seria la paraula.

És mirar el TN, que hi aparegui vostè i que m’entri el neguit. La inquietud. Una por diria que irracional. Com si la seva figura s’anés fent gran, i jo, petit. No falla mai. No sé quines armes de menyspreu massiu utilitza per atiar aquests sentiments, però em recorda quan érem joves i algun porter de discoteca et barrava el pas sense ni tan sols mirar-te a la cara. Sense ni escoltar-te. Sense ni explicar-te per què. Estaven molt pendents de tu, però feien veure que t’ignoraven. Aquesta era la manera més letal que tenien de ridiculitzar-te davant del seu grupet d’incondicionals.

Així és com em sento. I crec que així és com també se sent molta altra gent quan vostè obre la boca. Entre ells, Mariano Rajoy. Me l’imagino acomplexat al seu costat. Menyspreat per la superioritat moral amb què vostè se’ns mira a tots plegats. Com si estigués per sobre del bé i del mal, senyor Aznar. Repartint lliçons sense despentinar-se, sense a penes gesticular i parlant cada vegada més baixet, perquè les paraules no ens rebentin els timpans i ens vagin directament a l’estómac, a remoure’ns totes aquestes sensacions que li acabo de descriure.

Vostè té tot el dret a dir la seva, cada vegada que vulgui. Només faltaria. També ho fa l’expresident Pujol. Però crec que ell, fins i tot aquests dies parlant d’independència, no ha faltat el respecte a ningú. És curiós, senyor Aznar, perquè el seu deu ser l’únic cas d’un expresident que genera més crispació ara que no pas quan era al poder. Que en comptes d’endolcir-se, s’ha anat tornant cada vegada més agre. És habitual que quan algú deixa la política sumi adhesions en terrenys fins aquell moment verges per a ell. Ara trobes socialistes que elogien Jordi Pujol, convergents que parlen bé de Pasqual Maragall i que aviat ho començaran a fer amb José Montilla.

És llei de vida, però vostè trenca la norma. Potser és per aquest salvador de la pàtria que porta a dins i que no acaba de treure. Tregui’l ja, d’una vegada. Si vol tornar a la política, torni-hi. No se n’estigui. Però no ens espanti cada dos per tres, amagat darrere de les cantonades.

P.D.
Hi ha molta gent a qui li agrada agradar. Pot ser que a vostè encara li agradi més desagradar? El fa sentir poderós saber que té tanta gent en contra. “Un altre catalanet que em critica”, dirà quan acabi de llegir aquesta carta. I se li escaparà un somriure gairebé imperceptible.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT