Arriba Donald Trump
Fa set anys tots ens vàrem alegrar molt amb la primera victòria electoral de Barack Obama. Era un gust veure aquell desplegament més o menys espontani de tots els mitjans imaginables, dedicats en cos i ànima a promocionar el lideratge del primer president negre dels Estats Units, que no endebades es va convertir en la gran esperança blanca del Primer Món. Ens vàrem posar molt contents, tots plegats. Vàrem imaginar que havíem arribat a una nova era de la política occidental i vàrem arribar a pensar que s’havia fet real el predicament de Rosa Parks, que és aquella senyora que va tenir la reacció de no bellugar-se del seu seient de l’autobús quan un blanc estúpid li ho va ordenar.
Molta gent ha arribat a la conclusió, no menys discutible, que les eleccions americanes ens afecten directament, i per això suposo que estem amatents als caucus i a qualsevol altra incidència que tingui a veure amb la política americana. Ara mateix, ens trobem amb la retirada obligatòria de Barack Obama (que amb dues legislatures no n’ha tingut prou per acomplir ni de lluny les expectatives que ell mateix havia creat) i amb la dicotomia de dilucidar què és pitjor, una presidència a càrrec de Donald Trump o de Hillary Clinton. De la senyora Clinton, com que és una senyora, ja se n’han dit totes les coses imaginables. Del senyor Trump, es veu que haurem d’esperar encara uns mesos perquè se n’acabi d’explicar tot el que el personatge mereix. Quan fou mort el combregaren, diu la dita, i tot fa pensar que això és el que succeirà amb el magnat presidenciable, convertit en home de moda al gust de la gran opinió pública i publicada.
Ronald Reagan ens va posar de mal humor, i la nissaga dels Bush, pare i fill, ens va portar a una certa i lògica indignació. Però el que pugui passar sota un mandat de Donald Trump, per molt que Barack Obama s’ho prengui de broma i per molt que Hillary Clinton s’hi oposi, és senzillament esgarrifós. Lògica de guerra sense pal·liatius, determinació de demostrar al món sencer una voluntat de poder tan arbitrària com incontestable. No sé si amb Obama vàrem anar a millor, però el que sembla indiscutible és que després d’ell anirem a pitjor. Com diuen els bitllets de dòlar, In God we trust, i com diem aquí, que Déu hi faci més que nosaltres.
Només faltaria que després d’haver dit tantes pestes dels americans, i d’haver-ho fet tot i la fascinació que ens suscita la seva cultura i la seva política, encara acabéssim els europeus havent-nos de donar la raó a nosaltres mateixos i als nostres prejudicis. Bàsicament perquè aquí no tenim cap Donald Trump, però sí una crisi humanitària que sobretot ve de Síria i de Turquia, i a la qual ningú sap donar resposta. Trump sí, però seria una resposta cruel i cínica. No sé si això és el que volem, però és l’estimball pel qual rodolem tots plegats.
