Arrimadas al cap del carrer
“Evidentment que no”, va ser la rotunda resposta de la cap de l’oposisció al Parlament, Inés Arrimadas, a una pregunta de Mònica Terribas sobre si el seu partit, C’s, respectaria el resultat d’unes eleccions que tinguessin com a conseqüència la proclamació de la independència de Catalunya. La resposta repugna a qualsevol persona amb un mínim de sentit d’aquesta rebregada idea que coneixem com a democràcia, però com a mínim té els avantatges de la franquesa. Enfront de les inquantificables torsions retòriques en què es refugia dia sí i dia també el líder Albert Rivera, desesperat dins un laberint de contradiccions per trobar la sortida del seu alarmant deteriorament, la claredat diàfana d’Arrimadas es fa d’agrair. Evidentment que no respectaran els resultats d’unes eleccions de caràcter constituent. Algú s’havia imaginat que ho fessin?
No és cap invenció de C’s, sinó un comportament que ja ve de molt enrere. Els partits d’extrema dreta s’omplen la boca impartint lliçons de democràcia, mentre amb la seva pràctica política es dediquen a soscavar-la i a demostrar, quan en tenen l’ocasió, el profund menyspreu que els inspira. El regeneracionisme que els serveix de pell de xai és la vestimenta històricament predilecta d’aquesta mena de formacions a l’hora de presentar-se en societat. Intenten que no se’ls vegin els ullals autoritaris que amaguen darrere d’un somriure que es pretén conciliador. El primer deure de qualsevol partit que concorri a unes eleccions és respectar-ne el resultat, perquè els partits no són més que les eines al servei dels ciutadans per construir l’estat de dret sota el qual escullen viure. I si el resultat d’unes eleccions qüestiona la legalitat vigent (en aquest cas, la Constitució espanyola) aleshores el que pertoca és asseure’s a revisar i a negociar els motius i les conseqüències del pronunciament de la ciutadania. El que no pot fer mai un partit polític, en democràcia, és negar-se a acceptar el resultat d’unes eleccions, i encara menys desafiar els fonaments mateixos de la convivència ciutadana afirmant que ni tan sols pensa dignar-se a respectar-lo.
Però bé, benvinguda sigui, torno a dir-ho, la proclama d’Inés Arrimadas, perquè té la virtut de posar al cap del carrer qui encara tingui la candidesa d’empassar-se el rotlle de pianola del centrisme i la moderació de C’s. És possible que durant un temps (ara ja no, i es veurà en la castanya que els espera a les urnes en cas que es produeixin les terceres eleccions espanyoles) hagin aconseguit vendre la moto d’una emergent alternativa socialdemòcrata a l’encarcarament bipartidista, però els qui hem tingut el disgust de veure néixer i créixer la criatura, la recordem protagonitzant moments estel·lars com ara presentar-se a unes eleccions europees formant part de la coalició Libertas, una amalgama de forces xenòfobes i d’extrema dreta de diferents indrets del continent. És només un exemple de la trajectòria i la naturalesa del partit taronja. No diguem que no estàvem avisats.
