Art i part
Per què no pot un implicat en un delicte jutjar el delicte? Perquè no és imparcial tot i que tingui raó. Una mare no pot jutjar un delicte contra la seva filla, perquè voldria —parlo per mi— torturar de manera refinada el que li hagués tocat un pèl. Tothom ho entén, això, excepte, potser, el pare o la mare d’una víctima, que voldria fer justícia pel seu compte.
En la separació de Catalunya i Espanya, no pot ser el govern d’Espanya el que dirimeixi, com està passant ara, perquè és jutge i part. No pot ser que el govern d’Espanya desenfundi el propi tribunal perquè dictamini allò que toca. Estem parlant d’una qüestió d’honor, sobretot. De peles també, esclar, però diria que els espanyols que no volen deixar-nos anar encara no s’han aturat del tot a pensar com s’ho farien per mantenir la monarquia, els funcionaris i l’exèrcit sense la pasta catalana. Quan et separes el que més costa és dir-ho a la família. Donar el disgust. I amb això que tenim amb Espanya han de ser els suïssos o els andorrans (els suposem un savoir faire ) els que decideixin si s’inhabilita o no la Forcadell. No poden ser els espanyols, perquè no és just.
Ens queixem que allà arriben les notícies filtrades pels seus diaris i les seves teles. Que fan tertúlies sobre l’independentisme sense independentistes i sempre amb en Rivera. Però què ens arriba aquí? Res sobre el que pensen ells, la gent normal del carrer. Res excepte quatre tuits fatxes. Avui sentia Antonio Banderas a TV3 dient (amb un to propi de Paulo Coelho) “Dejadnos seguir soñando juntos”, com si ell, allà a Los Angeles, no seguís somniant juntament amb Màlaga. ¿No hi ha ningú que pensi: “Que fotin el camp d’una vegada i que ens deixin en pau”? ¿No hi ha ningú més que Suso de Toro considerant que tenim dret a no voler ser espanyols? És impossible. Però a base de silencis t’ho creus.
