Artur Mas, Estanislau Figueras
Aquest divendres hi ha consell de ministres a la Moncloa, amb dos punts a l’ordre del dia: taller d’arts plàstiques, consistent en la modelació de figures de plastilina del president Mas per clavar-hi agulles, fent servir com a referent el Ken de la Barbie, i taller d’origami, que és molt relaxant i que ha de tenir com a finalitat la confecció de paperines amb l’efígie de Mas per disparar-hi dards o fer-les volar en flames. La primera activitat està reservada al president Rajoy i als seus ministres; a la segona hi poden accedir secretaris d’estat, subsecretaris, exconvictes i presumptes corruptes, perquè es vegi que el PP és un partit plural. Tot plegat és per enfortir la legalitat constitucional, com diu la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría.
Artur Mas deu tenir uns comptes realment impol·luts, perquè si se li hagués acudit un dia pagar en negre a un llanterner, ara no tan sols n’estaríem al cas sinó que ens llevaríem cada dia amb titulars a tota pàgina sobre l’explotació laboral a Catalunya. No es pot esperar res de bo de qui vol convertir Catalunya en Albània o en l’Alemanya nazi, per maldat pura.
Els viaranys que recorren els pobles són paradoxals. Qui havia de dir que els independentistes enragés acabarien algun dia sortint en defensa d’un president de la Generalitat com Artur Mas, i quina sorpresa s’enduran els constitucionalistes acèrrims quan descobreixin que el procés sobiranista català no és un deliri de l’actual president de la Generalitat, sinó el clam de milions de persones, a les quals, de moment, i com a primer Déu vos guard, se’ls ha negat reiteradament l’expressió democràtica més bàsica, que és la del dret de vot i d’expressió.
Després hi ha la CUP, que ha fet una actuació parlamentària sincerament brillant durant els últims anys, i els de Catalunya Sí que es Pot, que encara no han fet res que valgui la pena consignar. Es diferencien perquè els primers aposten per la independència dels Països Catalans i, en canvi, als segons la independència de Catalunya els sembla un somni obscè, hereu de Vida privada de Josep M. de Sagarra, que afortunadament tenia més sentit de l’humor que Lluís Rabell. Coincideixen en el fet que una Catalunya sobirana no només mai dels mais hauria de tenir Artur Mas com a president, sinó que ni tan sols l’hauria de tenir com a turista. Cada dia, quan es lleva, Artur Mas es pregunta com pot desenvolupar un conflicte internacional a fi d’encobrir les vergonyes del seu partit i de la societat catalana en general.
Tot plegat sembla una ironia de la història, però és que la història ja les té, aquests ironies. Un dia el vudú inevitablement funcionarà i algú, des de Madrid o des de Barcelona, aconseguirà clavar l’agulla que travessi el ninot de plastilina que esmentàvem al començament. Aleshores Artur Mas podrà citar amb justícia un altre polític català important: Estanislau Figueras, que va ser l’únic president català d’Espanya en temps de la Primera República i que va dissoldre el seu govern amb aquestes paraules solemnes: “Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres”. Acte seguit, se’n va anar a París a fi que ningú els hi toqués més.
