29/07/2012

Artur Mas al circ espanyol

3 min

L'equilibrisme ambigu de la Transició era perfecte per a la perillosa inestabilitat de la Transició. Però els mateixos que la van protagonitzar, amb els anys, han anat destapant les pròpies cartes, com el desaparegut Peces-Barba, socialista i pare de la Constitució, que va acabar frivolitzant amb la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. S'havia acabat la màgia. I la broma. El mateix Pujol ha girat full del pujolisme, la seva aportació personal al circ d'equilibris de la jove democràcia. Aquell número, tan arriscat com atractiu, avui és un espectacle déjà-vu . No ven o, encara pitjor, avorreix. Per això els que s'aferren a l'èpica del vell equilibrisme, com el PSC, corren el perill de caure al buit, perquè ara ja no hi ha la xarxa d'un cos social que gaudia des d'una barreja de por, il·lusió i ingenuïtat. El públic s'ha fet gran. I si algú cau, doncs s'aparta.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Durant la Transició, els polítics, la majoria joves i descamisats, van sortir de les minories actives i compromeses de l'antifranquisme, i van empènyer cap endavant, cap a cotes més altes de llibertat, una societat il·lusionada però alhora poruga. Ara podem dir que es van quedar curts, però l'avenç històric és indubtable. En l'actual i allargassada segona transició, el protagonisme ha canviat: la societat civil va al davant d'una classe política espantadissa, desacreditada pels numerets de la corrupció, ancorada en la gestió i que va amb el fre posat. És veritat que la crisi condiciona i paralitza, que talla i retalla. Però la sensació indemostrable és que sense crisi l'actitud seria la mateixa, però amb l'argument canviat. Ens dirien que, ja que les coses van bé, seria absurd estripar el joc de cartes espanyoles. I continuaria l'espectacle... pagant nosaltres l'entrada.

El cas, però, és que les coses no van bé. Gens bé. Per això aquesta setmana el Govern ha decidit oferir un espectacle de doble sessió: Del rescat al concert . El primer va ser rebut amb satisfacció indissimulada a la graderia mediàtica madrilenya; el segon, amb alegria continguda a Barcelona. El primer és una aposta comercial, de pura supervivència. El segon, un muntatge d'innovació i risc: circ contemporani.

En termes de qualitat, no hi ha color. A més, per al concert, Mas ha comptat amb el suport d'algunes estrelles parlamentàries locals. No són res de l'altre món, però deunidó el resultat. I com que el públic feia temps que demanava a crits una cosa nova... L'espectacle consisteix en una majoria política a favor de la nova centralitat del carrer, la del dret a decidir, començant per la decisió que afecta l'escurada butxaca. El concert suposa una petita gran revolució per al catalanisme en democràcia. Amb l'equilibrisme autonòmic desprestigiat, al final resultarà que el president més d'ordre, el més prudent, més pactista i més lligat a les elits conservadores es veurà abocat al salt mortal. La gira començarà a la tardor a Madrid i ja hem començat a veure com el rebran. Però Mas cada cop té més clar que té prou públic a casa disposat a aplaudir-li la pirueta. Tindrà el valor de saltar?

A la plaça madrilenya el salt que volen fer també és mortal, però per a Catalunya. El seu programa artístic preveu posar taquilles pròpies a les carpes autonòmiques. Fa mesos que escampen entre el públic europeu i mundial que la ruïna espanyola és culpa dels circs regionals. Cosa que té un risc: si hi ha intervenció dels comptes autonòmics, aviat es veurà que tenen poc marge d'estalvi. I, per tant, també es veurà que el problema és de l'administració estatal. Pobre pallasso Rajoy.

Tot i que ens sembli que el xou ja dura massa, el millor encara ha d'arribar. En veurem de grosses. I no serem els catalans els únics que voldrem que ens tornin els diners.

stats