Artur Mas a l’aigüera
Sí, perquè si el més calent és el que segons la dita acostuma a ser dins l’aigüera, amb l’inici aquesta tarda del ple d’investidura del president de la Generalitat el que està en remull és Artur Mas, consolidat com a bèstia a abatre per la CUP, que d’aquesta manera s’arrenglera curiosament amb el PP de Rajoy, el PSOE de Sánchez, el PSC de Chacón, els Ciutadans de Rivera i la Catalunya Sí que es Pot de Rabell i Iglesias. Tots tenen raó de ser en una democràcia, no en faltaria d’altra, però des de l’extrema dreta (Ciutadans, per molt que es diguin socialdemòcrates, liberals i moltes coses més) fins a l’esquerra no exactament extrema però sí tirant a contundent (la mateixa CUP), es veu que allò que ara com ara fa els aixecar al matí amb un cert entusiasme és acabar amb la carrera política d’una sola persona, el susdit Artur Mas. És un objectiu tan lloable com qualsevol altre, però a les manifestacions milionàries dels últims Onzes de Setembre, a les quals he tingut el plaer d’assistir, no em va semblar sentir “Fora Artur Mas” sinó “Independència”. Com que sóc mallorquí potser és que se’m va escapar algun matís dialectal, però em pensava que entenia el català, sobretot si me’l parlen a crits un milió i mig o dos milions de persones.
A banda dels meus possibles problemes d’audició, es veu que els diputats de la CUP es resisteixen a investir president Artur Mas perquè és el líder d’un partit, CDC, que consideren essencialment corrupte. A la vegada, afirmen que no volen repetir eleccions al març (és un descans, fins i tot per a ells mateixos, que sospito que tindrien molts números a la rifa de perdre bous i esquelles) i proposen candidats i candidates alternatius a la presidència: Neus Munté, Raül Romeva i Muriel Casals, concretament.
Està bé, però si a banda de l’oïda no em falla també la memòria, tinc entès que Neus Munté és l’actual vicepresidenta en funcions de la Generalitat per un partit que es diu CDC, i Raül Romeva i Muriel Casals varen concórrer a les eleccions del 27-S dins una candidatura anomenada Junts pel Sí que presentava Romeva com a número u, Casals com a número tres i Mas com a número quatre, però amb el compromís explícit de fer president Artur Mas en cas de guanyar els comicis. Això em va semblar entendre a mi, almenys.
Bé, els comicis finalment es varen celebrar (recordem aquell eslògan que feia “Volem votar”, cosa que efectivament es va produir el 27 de setembre) i els van guanyar Junts pel Sí amb més d’un milió sis-cents mil vots. La CUP va fer un resultat que s’acostava als quatre-cents mil sufragis, cosa que és digna de felicitació, però que atorga a la formació d’Antonio Baños una representativitat clarament inferior a la de la formació guanyadora.
I bé, com deia Stendhal, voici les détails exacts. A partir d’aquí vostè si vol tregui les seves conclusions. Jo tinc la meva: si del ple que comença avui no en surt un president de la Generalitat, i si aquest president no es diu Artur Mas, m’estimo més que no em tornin a parlar del procés en una temporada francament llarga. Com solia dir el candidat de Junts pel Sí per Girona, un home tan sospitós de ser corrupte o de dretes com Lluís Llach: no era això, companys, no era això.
