26/08/2012

Neil Armstrong i el ratolí de Martí i Pol

1 min

Les grans fites de la humanitat han consolidat el gènere "On eres tu el dia que...?", perquè deixen empremta i ens sincronitzen de manera col·lectiva el rellotge mental de la nostàlgia. La primera petjada a la Lluna és el moment d'eufòria per excel·lència per fer exercicis com aquest. Ahir va morir Neil Armstrong i milions de persones van evocar immediatament com ho van viure aquell 1969 i la frase "Un petit pas per a l'home però un gran pas per a la humanitat". A mi em va quedar gravat fa anys un poema deliciós de Martí i Pol que rebaixa temptacions llunàtiques. Diu: "Si fa no fa / a la mateixa hora / que el senyor Neil Amstrong, / astronauta nord-americà, / posava els peus per primera vegada / damunt la superfície de la Lluna, / la meva dona i jo, / en pijama, / matàvem a cops d'escombra / un ratolí / que se'ns havia entaforat / a la cambra / a primera hora del vespre / i que fins aleshores / no havíem aconseguit / de localitzar". El trobo memorable perquè escenifica de manera magistral el binomi indestriable entre la màxima ambició i la necessitat de tocar de peus a terra, entre la transcendència i la rutina, els herois i els altres, la vida i la mort, la posteritat i l'oblit. La humanitat progressa a base de grans gestes i petites proeses, a cops d'efecte i a cops d'escombra. Això en el millor dels casos: quan avança, quan els passos són endavant.

stats