Ascensor en caiguda lliure, i nosaltres a dins

Els que hem gaudit d'aquesta sort en vies d'extinció anomenada vacances pagades i les hem invertit en el plaer suprem de fer sobretaules eternes, hem anat acumulant històries que fan perdre la son, i malauradament no són llegendes urbanes. La crisi ha aparegut a les postres com a molt tard, i mai ho ha fet camuflada de prima de risc, deute extern o xifres multimilionàries de les que no pots interpretar. S'ha presentat a taula amb noms i cognoms de coneguts i saludats que confirmen el pitjor: no és que l'ascensor del progrés s'hagi aturat o li costi pujar, és que només baixa, i sovint en caiguda lliure. Per les converses amb regust amarg hi ha rondat l'amic d'un amic que era empresari amb cinquanta treballadors, s'ha arruïnat i ara fa de taxista; l'arquitecte que finalment ha trobat feina provisional i de manobre; el prejubilat que no havia fet cas del que li aconsellava fons d'inversió i, conservador com era, havia posat tota la indemnització en preferents. O el director d'oficina d'una caixa que s'ha tret la vida perquè no suportava la pressió. Gent que se sent estafada si els surts amb la cantarella que la crisi és una oportunitat, perquè amb oportunitats com aquesta no els calen enemics. Si en sabeu casos i els voleu compartir us ho agrairé: posarem rostres concrets a la crisi per evitar que tants tecnicismes i abstraccions ens facin perdre l'empatia.