Publicitat
Publicitat

Athanasius Kircher i la pedra filosofal

Aquest estiu l'editor italià Forni ha publicat una segona edició anastàtica del Mundus subterraneus, d'Athanasius Kircher. Aquesta anastàtica -basada en la tercera edició del llibre de Kircher, del 1678, que és la més completa- val 230 euros, que no és una quantitat insignificant, tot i que si volguéssim un exemplar de l'original, ens hi hauríem de gastar prop de 10.000 euros.

La primera edició anastàtica va aparèixer fa uns anys amb motiu d'un congrés internacional de geologia, i el fet que ara l'hagin reimprès ens indica la fascinació que desperta aquest llibre entre els aficionats al món de la fantasia -pels gravats de monstres i flames subterrànies- i en els especialistes que consideren que és una de les primeres aportacions científiques a la vulcanologia.

Avui Kircher és conegut pels seus errors científics més que no pas pels seus descobriments més o menys fiables. Tanmateix, Mundus subterraneus és potser l'obra en què millor es posen de manifest les seves habilitats com a observador. Aquest llibre se'l van prendre molt seriosament a l'època de Kircher: abans que se'n publiqués la primera edició el 1664, Henry Oldenburg, secretari de la Royal Society de Londres, ja l'hi va comentar per escrit a Robert Boyle, i posteriorment el filòsof Baruch Spinoza va enviar-ne una còpia al físic Christian Huygens.

És una obra típica de Kircher: amb una fam voraç i insaciable de coneixements, ens parla de la Lluna i el Sol; de les marees i els corrents oceànics; dels eclipsis; de les aigües i els focs subterranis; dels rius; dels llacs i les fonts del Nil; de les salines i les mines; dels fòssils; dels metalls; dels insectes i les herbes; de la destil·lació; de la pirotècnia, i de la generació espontània i la teoria oposada, la panspèrmia. Però amb la mateixa seguretat ens parla també de dracs i gegants, i ens en mostra unes imatges. Val a dir que nombrosos naturalistes il·lustres, des d'Ulisse Aldrovandi al segle XVI fins a George Johnston al segle XIX, van ser incapaços de prescindir dels dracs; i, a més, Kircher demostra que en sabia una mica, d'iguanes, i si n'heu vist alguna, entendreu per què és possible prendre's seriosament la idea dels dracs.

Però de tots els temes tractats al Mundus subterraneus n'hi ha un sobretot que m'agradaria comentar. Potser no té un gran interès per als geòlegs, però és molt important per a la història de la cultura. En l'onzè volum, Kircher va decidir tractar el tema de l'alquímia. D'una banda, ressegueix tota la tradició alquímica des de les fonts més antigues: comença amb el gairebé mític Hermes Trismegist, sense oblidar les fonts coptes, jueves o àrabs, per passar després a alquimistes del segle XIII, com ara Arnau de Vilanova i Roger Bacon, i del segle XV, com el monjo Basili Valentí. Kircher instal·la forns de diversos tipus al seu laboratori, recopila receptes alquímiques amb segles d'antiguitat, i les prova i les critica. No cal dir que, en aquest procés de comprovar (i tornar a comprovar) aquests principis tradicionals, va acollir al seu laboratori una bona colla d'espavilats perquè li ensenyessin a fer servir aquests estris.

Kircher va estudiar aquests procediments alquímics perquè volia identificar quins principis es podien explicar a través de la lògica sense haver de recórrer a cap hipòtesi sobre la pedra filosofal. En aquest estudi, va establir una distinció entre els que creien que la transformació alquímica era impossible però van continuar investigant per altres motius, i els estafadors que feien servir l'alquímia per vendre imitacions d'or i plata. Això no era pas cap bagatel·la a l'època de Kircher: es va oposar a Paracels, el llegendari alquimista i metge suís del segle XVI que creia fervorosament en l'existència de la pedra filosofal, va carregar contra autoritats reconegudes en el món de l'alquímia dels segles XVI i XVII, com ara Michael Sendivogius i Robert Fludd, i va etzibar cops mortals -que gairebé eren exorcismes- a la tradició de la Rosa-Creu, que durant 40 anys havia seduït gran part d'Europa.

Cal dir, però, que Kircher era jesuïta i es va arrenglerar amb la cultura de la Contrareforma contra la tradició protestant, de la qual van sorgir els manifestos de la Rosa-Creu.

Fet i fet, però, cal destacar que en ple segle XVII Kircher va lluitar per una visió més racional i experimental de la química del futur, tot i que poc s'imaginava que la tradició alquímica duraria fins als nostres dies. (I, en efecte, s'ha mantingut fins avui: per comprovar-ho, només cal passar per qualsevol llibreria on venguin literatura pseudohermètica de pacotilla).

És difícil classificar Kircher, que va viure tota la seva existència entre delirants narracions fantàstiques i algunes intuïcions gairebé correctes. Personatge barroc per excel·lència, en general ha fascinat més els surrealistes que no els científics. I, per tant, és just que la seva obra hagi rebut ara el reconeixement de la comunitat científica.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT