Publicitat
Publicitat

Austràlia, un país afortunat

L' any 2004, Austràlia -amb un creixement econòmic i una ocupació màxims, amb la inflació i les taxes d'interès més baixes en moltes generacions, mentre gaudia dels fruits del seu èxit econòmic i màxim benestar, en el moment àlgid de l'assoliment del seu somni nacional- es va aturar per imaginar un nou futur, per decidir quin tipus de societat volia esdevenir.

No estaven obsessionats per la lluita contra el terrorisme, com ho estava gran part del planeta, ni patien cap crisi econòmica; havien organitzat uns Jocs Olímpics a Sidney amb un èxit considerable; tenien escriptors, actors i actrius de renom internacional i d'èxit global; tenien bon menjar i bon vi; eren creatius i cosmopolites. Però darrere aquesta façana de seguretat i d'optimisme s'amagava una certa inseguretat sobre els seus objectius com a nació. Mentre el curt termini era immillorable, es preguntaven cap on podien anar a llarg termini. "Qui som com a persones i com a comunitat?" La seva intervenció a la guerra de l'Iraq l'any 2003 i l'espina clavada del seu paper genocida contra els aborígens els van fer replantejar el seu sentit com a nació.

Al que va ser un experiment -recordem que Austràlia no era un país, era un penal d'Anglaterra-, un projecte basat en l'optimisme que donen les segones oportunitats, només li quedava un somni de futur: ella mateixa. On havien quedat els valors igualitaris que van fonamentar-ne la fundació? Valors igualitaris per als blancs, esclar. Els aborígens, com en el cas dels Estats Units, no eren humans, formaven part del paisatge i, com s'acostuma a fer amb arbres o males herbes, es tallen o es maten sense cap remordiment. A Austràlia s'organitzaven caceres en què el bestiar era substituït per persones, especialment nens, aquelles criatures fosques que vagaven pels boscos sense ànima certificada per cap església. Posant un parèntesi momentani sobre aquest fet deplorable de què parlaré en una altra ocasió, continuem amb la construcció del somni australià. On havia anat a parar? El que sembla més interessant del moviment començat el 2004 és la possibilitat i el coratge d'imaginar un futur alternatiu que permeti deixar a la generació actual un país millor.

Austràlia en els millors moments busca noves idees que li permetin reconciliar els seus valors fundacionals amb els valors globals i, no ens enganyem, que d'alguna manera li permetin redimir les seves culpes. A l'inici d'aquest moviment hi ha el Sorry Day, el dia que dediquen a demanar perdó als aborígens.

La generació que cerca nous camins, una generació essencialment jove, té com a objectiu transformar Austràlia en una de les nacions líders del segle XXI. Com? Transformant o forjant una nova identitat nacional, sense por; una identitat inclusiva, no exclusiva. Ells parlen de "refrescar" la identitat, transformant la democràcia i construint una nació intel·lectual -utilitzo les seves paraules- més participativa que millori la presa de decisions i que revitalitzi la democràcia. Parlen de reformar les institucions i els processos democràtics. També parlen de recuperar el gust per la construcció nacional, de repensar un nou projecte nacional focalitzat en la millora de l'educació i del medi ambient. Volen transformar l'economia i fer-la sostenible, modernitzar-la i ser capaços d'atraure una emigració de qualitat. Volen mantenir l'estat del benestar assegurant el creixement gràcies a la innovació sense comprometre els valors socials, i volen fomentar els ideals d'igualtat i equitat millorant la igualtat d'oportunitats i enfortint el teixit social. I, finalment, parlen de reimaginar el paper d'Austràlia en la comunitat internacional perquè sigui capaç de liderar un món més segur.

Volen transformar Austràlia en un país compromès amb el món, capaç de generar el perdó i la reconciliació amb els aborígens.

Es tracta de crear passió i generar energia, d'optar per una orquestra simfònica i no per un quartet de corda. No parlem de política, parlem del futur d'un país, de visió i molt especialment d'acció. L'any 1964, l'escriptor i periodista australià Donald Horne publicava The lucky country (El país afortunat), una avaluació de la societat australiana que qüestionava moltes actituds tradicionals: "Austràlia és un país afortunat dirigit per gent de segona categoria que comparteix la seva sort". I advertia que res és per sempre. Potser la preocupació de pensar que res és per sempre és el que ha permès al país estar en estat de construcció permanent, privilegi dels països d'emigrants que fa d'aquest estat de construcció permanent la millor eina d'integració i un estat mental que vacuna contra la resignació.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT