Autenticitat d'en Jaumet Aresta

En Jaumet Aresta és un artista inconformista, inquiet com el cul que el seu nom invoca. Després d'uns convulsos anys de formació, durant els quals va viure en un squat a Berlín i va fer un stage amb Patrice Chéreau al Théâtre Nanterre-Amandiers, va iniciar la seva molt personal trajectòria amb Doncs ara t'ho empassaràs tot , un espectacle que feia dialogar damunt l'escenari llenguatges diversos com el del circ expressionista, el cabaret alemany d'entreguerres, la poesia (visual i de l'altra) i la música del caos selenita (un concepte de collita pròpia), a la recerca d'una expressió artística que fos (en paraules del mateix Jaumet) essencial i -sobretot- autèntica, un adjectiu que resumeix la concepció de la vida i de l'art que defensa el nostre creador. En Jaumet Aresta entén la poesia i el teatre com a instruments d'intervenció social, que quan són autèntics desafien els rols sexuals tradicionals (una setmana al mes, en Jaumet vesteix únicament de color magenta, a fi de reivindicar la menstruació masculina), els convencionalismes castradors (no hi ha entrevista en què en Jaumet no expliqui, complagut, que el va desvirgar la seva germana bessona), i la hipocresia assassina del sistema capitalista, que sacrifica la bellesa i la cultura als peus de l'altar del déu Diner.

En Jaumet Aresta abomina els polítics, les institucions i l'art oficial (que, en el seu idiolecte, és l'antònim d'autèntic), i ho recalca amb vehemència cada vegada que en té ocasió. Això no treu que els seus darrers espectacles (l'irònic i radical Sóc una truja venusiana i el líric Les flors del quark ) no hagin rebut substanciosos ajuts de les moltes finestretes que l'administració pública catalana té obertes en favor de la cultura. Els polítics i els gestors culturals de tots els colors ideològics van amb molt de compte a denegar-li res a en Jaumet Aresta, no fos cas que encara haguessin de passar per retrògads, i en Jaumet els ho agraeix amb ferotges diatribes contra la cultura de la subvenció i enceses apologies de l'absoluta llibertat creativa (com la que ell practica). Cada vegada que en Jaumet es caga en la llet que van mamar, gestors i polítics fan una capada d'assentiment i un somriure de circumstàncies, com si volguessin dir: "Amb els genis, ja se sap".

Per a la seva última creació, Je suis une pomme de terre , en Jaumet Aresta, rient rient, va rebre seixanta mil euros de diner públic: seguint l'exemple del futbolista George Best, la meitat d'aquesta pasta se la va fotre nas endins, un altre terç el va invertir en putes i la resta la va malgastar en l'escenografia de l'espectacle. Ara, algun funcionari desaprensiu li diu que no pot optar a cap més subvenció fins que no presenti els justificants d'aquests seixanta mil que s'han fos sense que se sàpiga com ni per què. És la tirania de la mediocritat institucionalitzada, que es complau a perseguir i castigar els artistes autèntics (com ell). Ara perquè ja no queda ni un poeta que valgui un ral, però si Oscar Wilde aixequés el cap...