Publicitat
Publicitat

Autocrítica estival (39 aforismes)

M’he trobat un vell amic que ja no coneixia.

He vist la lluna plena, plena dels meus sentiments extraviats.

He recordat que feia temps que no recordava els meus morts.

He plorat, eixut de llàgrimes, l’absència de plor.

M’he empetitit davant la insignificança dels meus bons sentiments.

He vist la cara, boirosa, de la pròpia hipocresia.

M’he perdonat, un cop més, tots els pecats en què no crec.

M’he mirat al mirall i he fingit que era un altre.

M’he retratat, públicament, amb subtil autocomplaença.

He vist passar de llarg, sense agrair-los res ni reconèixer-los, massa bons mestres.

He estimat amb descurança els qui m’estimen.

He oblidat a consciència, com qui fuig.

He persistit a construir un jo de cartró pedra que m’oculti.

He rigut i encara ric, de mi i de tot, per foragitar la por.

He pensat, a voltes, honestament, de fugir; sense tenir el valor de fer-ho.

He simulat una saviesa escèptica, postissa.

He aparcat els ideals quan em comprometien.

He somiat la grandesa que mai assoliré.

He declarat solemnement massa veritats a mitges.

He gaudit de les amistats que m’han vingut donades sense esforç.

He pres una prudent i còmoda distància amb el dolor dels qui patien.

He rebaixat les penes que no eren meves.

He professionalitzat la meva absència de casa.

He pintat amb vernís intel·lectual un cert odi visceral.

He calculat roïnament que si estimava seria estimat.

He celebrat massa derrotes.

M’he deixat servir, físicament i sentimentalment.

He mentit, i m’he mentit, irònic i amable.

He netejat la mala consciència amb periodisme barat.

He cuinat esperances sense tacar-me, tocat i posat.

He guanyat aplaudiments sacrificant algunes vergonyes.

He procurat el bé sempre que m’anés bé.

He caigut alegrement, massa sovint, en la trampa dels meus endèmics prejudicis.

He gaudit quan no tocava i he fingit gaudi quan tocava.

He donat més les gràcies del que me les han hagut de donar.

He existit poc de debò, poc apassionadament.

He arriscat tant com un funcionari anodí: és a dir, gens.

He transigit amb les meves arrelades debilitats.

I he sigut poc lliure, senzillament per mandra, per timidesa.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT