29/08/2015

Autònoms i autòmats (i V)

3 min
Autònoms i autòmats (i V)

Villiers de l’Isle-Adam s’imagina a la seva novel·la La Eva Futura una dona capaç de preveure i satisfer qualsevol desig d’un home. Exactament així s’imaginava també Plató l’Edat d’Or: els homes estàvem regits per un déu omnipotent similar a l’Eva Futura. “Aquells homes -diu- eren feliços, però babaus”. Gaudien de tot el que desitjaven, però no tenien cap vida que poguessin considerar pròpia.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Nosaltres, que voldríem ser alhora feliços i autònoms, creiem que la manera d’aconseguir totes dues coses és matar Déu. Cal prescindir dels déus, deia Epicur, perquè els han fet per esfereir-nos. Cal prescindir de Déu, deia Marx, perquè l’han fet per tranquil·litzar-nos (és l’opi del poble). Marx no admet competències en la seva oferta de consol. Lunatxarski va portar Déu a judici, acusant-lo de crims contra la humanitat. Com que no hi va comparèixer, va posar una Bíblia al banc dels acusats. Els fiscals van presentar com a prova inculpatòria la història de la humanitat. Els defensors només van poder al·legar l’eximent de la senilitat. Déu va ser declarat culpable i a les 6.30 del matí del 17 de gener de 1918 un escamot va executar la sentència disparant cinc ràfegues de metralladora al cel indiferent de Moscou. Lunatxarski va passar a ser comissari d’Instrucció Pública. Poc després es va crear a l’URSS la Lliga dels Ateus Militants, que va arribar a tenir tres milions i mig d’afiliats. Pretenia acabar amb la religió en qualsevol de les seves manifestacions i contribuir a la formació d’una societat antireligiosa i científica. El seu lema era “La lluita contra la religió és la lluita pel socialisme”. El van canviar el 1929, al seu segon congrés, per aquest altre: “La lluita contra la religió és la lluita pel pla quinquennal”.

Em temo que no es pot disparar contra un déu si no és des del reclinatori d’un altre déu. La fe sempre té gana. Si l’home vol actuar amb una certesa absoluta, ha de robar-li alguna cosa a la fe.

Quan pensem en l’autonomia tendim a centrar la nostra atenció en la llei. Creiem que l’autònom és qui es dóna a si mateix les lleis que regeixen la seva vida. Però per esdevenir completament autònoms hauríem de donar-nos també la nostra identitat (el nostre “si mateix”) i això és més complicat, perquè ningú inventa la seva llengua, la seva família, el seu temps, la seva cultura d’acollida, etc.

Una cultura és un grup de persones ballant al so d’una música que només ells senten. L’estranger sempre s’estranya davant els moviments coordinats del grup, precisament perquè és incapaç de sentir la música que els mou. La sensibilitat auditiva cap a la nostra música tampoc és autònoma, ni la tendència espontània dels nostres moviments a cercar una música a la qual emmotllar-se.

Això de donar-se a un mateix la pròpia identitat i la pròpia llei és molt complicat. El subjecte que creiem que som està sempre subjectat a una música que no hem compost. Malgrat tot, com la publicitat s’encarrega de recordar-nos contínuament, volem ser feliços i autònoms.

Tendim a creure de manera espontània que és més autònom qui té més possibilitat de satisfer els seus desitjos. Però els nostres desitjos no els hem creat nosaltres. Són, diem, del nostre cos. I encara que insistim a dir que el nostre cos és nostre, si no som els creadors dels nostres desitjos, ¿no seria més correcte dir que estem posseïts pel nostre cos?

Hi ha qui cerca la felicitat en les drogues o en les sectes, renunciant així a l’autonomia, i qui cerca l’autonomia renunciant a qualsevol contacte amb els altres (ho dic amb tots els meus respectes pel misantrop) o destruint tot el que venera, venerant així en exclusiva l’exercici d’una autonomia nihilista i sense orientació. Però crec que és possible reivindicar una autonomia no diré que feliç, però sí agraïda. Seria l’autonomia de qui sap que no hi ha individus autònoms si la seva societat en certa manera no els fabrica, però no per això es veu com el producte de sèrie d’una cultura, sinó com el seu cocreador i coguardià. Seguint amb la imatge de l’esbart dansaire, podríem dir que és més autònom qui millor balla, perquè marca la pauta a la resta. Per això l’ètica és una estètica. Des d’aquesta perspectiva, l’home autònom es reconeix per la seva manera de fracassar. Fracassa autònomament, sense descarregar la responsabilitat sobre ningú. Sap, per exemple, que cada vegada està més sotmès a la seva tecnologia (pateix el complex de Prometeu), però sap també que, a diferència de les seves màquines, ell té plena responsabilitat sobre els seus fracassos.

stats