Autopistes i utopistes

Conec el cas d'un funcionari d'Interior que només té feina per omplir dues hores de la seva jornada laboral: la resta del dia, avorriment absolut. "No fem res". És possible que això passi en plena crisi? En un context de retallada sobre retallada? Quan diem que la nostra democràcia és feble, parlem d'això. I parlem del fet que la política està segrestada per una classe política parapetada en els partits i les institucions; parlem de la falta de transparència d'aquestes institucions; parlem d'una justícia que, de tan lenta, és injusta; parlem de tot això. Si parlem de la Catalunya de les retallades, també hauríem de saber que són retallades damunt d'una tela envellida i rebregada. I si volem imaginar un país net i planxat, potser que anem a fons.

Conec molta gent, inclosos funcionaris, que fan una feina admirable cada dia al seu lloc de treball, a la seva petita o no tan petita empresa, a casa, a les escoles, als hospitals, en associacions i entitats de tota mena. "No paro en tot el dia", diuen. És possible que això passi en plena crisi? Que passi en un país retallat i desmotivat? Quan diem que la nostra societat és forta, parlem d'això. Parlem del fet que la força del país és en la seva gent compromesa, activa, solidària, que posa esforç i ganes; parlem dels que surten al carrer a reivindicar més transparència, més llibertat; parlem d'una fam de justícia; parlem de totes aquestes coses. Si parlem de la Catalunya que aspira a més, també hauríem de saber que és un país en efervescència, creatiu i dinàmic. Si volem imaginar un país lliure i feliç, potser que comptem amb aquesta gent.

Aquestes són les dues cares d'una mateixa moneda. No conformen exactament una paradoxa, sinó més aviat veritat bifront: perquè és tan real l'una com l'altra. I cal tenir-les totes dues presents per tirar endavant el país. Dit d'una altra manera, necessitem autopistes i utopistes. Hem de tocar de peus a terra amb els diversos peatges i espolis que duem incorporats, i alhora hem de moure'ns i somiar cada dia, pas a pas, incansablement. La vida és una eterna i entusiasta recerca i alhora és una eterna i depriment sensació de pèrdua, però totes dues sumades fan la felicitat: la felicitat de vèncer la indiferència. O, si voleu, de vèncer la malenconia, el derrotisme, la passivitat.

Sí: cada retallada, sigui feta amb convenciment o forçada, és un cop de maça al teixit empresarial i associatiu. Però també és una oportunitat per agafar consciència que, com a país, ja fa temps que, havent passat la meitat del camí de la nostra vida, vam sortir de la fosca selva del franquisme dantesc. El que ara hem de decidir és si ens volem quedar en l'infern de l'autonomisme espanyol, que ens crema, o volem seguir cap el purgatori -que ningú s'imagini un cel paradisíac- de l'emancipació política.

Entre l'adult poruc dotat d'un sentit comú corrent i l'ingenu somiador secret de llibertats, entre el país resignat i l'arrauxat, entre el país de xauxa i el retallat, hi ha d'haver un lloc possible sota el sol. Un lloc que haurem de trobar, conscients que el pitjor enemic sempre som nosaltres mateixos: per un excés d'introspecció que ens paralitza -què som? què volem ser?- o per un defecte d'extroversió que ens ridiculitza -el victimisme, encara-. Però existeix: aquest lloc possible que obscurament desitgem i que encara no gosem tastar, existirà si volem. "Gosa poder", deia Gabriel Ferrater.

I si hem d'imaginar la Catalunya del futur, millor veure-la, no com una veritat empírica, científica, sinó com una idea literària: la ciència és progrés, però la literatura és encara una cosa millor, és un viatge sense fi. És la millor autopista per als que somiem.