Publicitat
Publicitat

Autoritat social i universitat

La crisi oberta a la Universitat de Barcelona, materialitzada en la petició de destitució del president del consell social i en la manca de suport a l'informe de gestió del rector, evidencia un cop més les deficiències d'aquest model de governança que fa que les universitats públiques catalanes i espanyoles es regeixin encara avui per un sistema de govern arcaic i que respon a una visió de la universitat resultat d'un pacte entre dos corporativismes: el de la Transició tardofranquista (basat en la idea que la universitat pública ha de ser tutelada per l'Estat, garant de l'oficialitat funcionarial) i el de la progressia protodemocràtica (que entén la universitat com una administració assambleària que barreja ciència i democràcia). Aquests dos corporativismes coincideixen en una delirant cultura del servei públic que només s'entén com a totalment gratis.

És cert que les universitats catalanes són molt millors avui que fa trenta anys i que la seva tasca i qualitat són unes grans desconegudes de la ciutadania. És cert, també, que el seu model de govern actual no permet adoptar les decisions adequades perquè esdevinguin motor de desenvolupament. Prova d'això són el model d'elecció dels rectors, que els converteix en ostatges de sindicats i grups de pressió de docents o estudiants; un model de finançament en què, a la pràctica, mai ningú no és responsable del dèficit generat, i, finalment, un sistema d'acords de base gremial de tipus medieval.

Si tan poc eficient és el model, per què no es canvia? Doncs perquè una gran majoria de la comunitat universitària creu que això funciona prou bé i maniobra perquè es mantingui. Res a dir si la universitat fos propietat de la comunitat de docents, estudiants i administratius. Però el primer problema és que la universitat no és seva, sinó que ho és del conjunt de la societat, la qual, en el cas de les universitats públiques, les finança en gran mesura, i en el cas de les privades els demana que compleixin una funció social (per això les universitats públiques i privades es creen per llei del Parlament i no davant de notari).

El segon problema és que la societat no pot continuar sostenint les creixents ineficiències econòmiques de l'educació superior.

El tercer problema és que la comunitat universitària pensa que la universitat és seva i el dèficit, en canvi, és del govern. Això fa que avui a les nostres universitats hi hagi personal que pensi que la sostenibilitat econòmica és una qüestió que no els afecta (excepte si els toquen els seus privilegis estamentals), o que es plantegin reivindicacions que sovint freguen el privilegi inconfessable, o que hi hagi estudiants que es matriculen i no van a classe perquè unes taxes prou baixes els permeten fer-ho. I tot això oblidant que ciència i democràcia són conceptes diferents i que, igual com la llei de la gravetat no es vota -simplement és-, tampoc no podem confondre autoritat acadèmica amb autoritat social. La conclusió és ben òbvia: la universitat no és una empresa, però ha de ser sostenible econòmicament i ha de servir de motor per a una nova economia.

Però vist tot això, el canvi de la universitat no vindrà des de dins. Hi ha massa interessos estamentals camuflats de defensa d'interès públic que ho impedeixen. El canvi haurà de venir de fora, des de la propietat de la universitat pública: és a dir, des de la mateixa societat. Sembla que, en aquesta línia, alguns valents han fet un pas endavant i han obert la caixa dels trons: els consells socials poden jugar un paper a les universitats públiques en la seva qualitat de representants de la societat que les finança, però també com a líders del seu ancoratge en la societat i del control de la seva activitat.

Malauradament, disposem d'un marc legal que no reconeix del tot el paper d'aquests consells socials, un marc que és complicat de modificar atès que Catalunya no té competències per fer-ho. Caldrà fer enginyeria jurídica per trobar fórmules que permetin actualitzar la governança universitària a Catalunya, si cal amb un model genuí que expliciti que el president del consell social i el rector són la primera autoritat social i acadèmica d'unes universitats catalanes que són de tots.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT