Publicitat
Publicitat

Aventures d'una cara amiga

Molta gent a Catalunya considera que el senyor Arcadi Oliveres és un home admirable. Un servidor, com els Dupond i Dupont, encara diria més: és un home digne d'admiració. Si més no, a mi m'admira que algú prediqui (em sembla que és el mot adequat) una visió de la vida en què els comptes sempre surten clavats, i que no reserva ni una mica d'espai al dubte sobre qui són els bons i qui els dolents. Per exemple, que els indignats s'esbatussen amb els Mossos a les portes del Parlament? Cap problema: els bons són els indignats (per bé que en aquest punt cal no oblidar-se d'afegir una condemna rutinària de la violència) i els dolents són els Mossos, perquè són un cos de policia i la policia és dolenta per se . Mirin si és perversa, la policia, que arriba a pagar infiltrats dins les manifestacions, perquè moguin merder i els doni un motiu per carregar. O sigui que els bàndols, com dèiem, estan nítidament definits. Processar la realitat d'aquesta manera preclara deu proporcionar una tranquil·litat d'esperit no ja admirable, sinó directament envejable (si no fos que l'enveja és un pecat capital). Si vostè de vegades troba que el món és complex i difícil d'entendre, i aquesta idea l'aclapara, sempre pot recórrer a la doctrina Oliveres per posar les coses al seu lloc. No falla mai.

No falla mai i a més no compromet gens, perquè al final es tracta de conèixer bé el propi públic i donar-li sempre allò que espera, sense descuidar-se mai de tenir preparada la sortida per si les coses es torcen. Una hipòtesi: imaginem que algú aprofita l'avinentesa que els indignats no han volgut, o sabut, fer emergir líders de dins les seves pròpies files, per convertir-se en allò que se'n diu una cara amiga del moviment i d'aquesta manera anar xuplant una mica de càmera i un poquet de micro, que és una cosa que sempre ve de gust (ja dic que només parlem d'una hipòtesi, eh). Imaginem ara que un bon dia als indignats se'ls en va l'olla després d'assistir a una xerrada impartida per la cara amiga, i acte seguint assetgen el Parlament i agredeixen els diputats que van per entrar-hi (que és una cosa, per cert, que la sumptuosa cineasta Isabel Coixet aprova amb entusiasme). Què fa aleshores la cara amiga, davant d'aquest panorama? Doncs molt fàcil, desmarcar-se dels elements violents, perquè no sigui dit, i a continuació llançar una palada de porqueria damunt els cossos policials, que per això són dolents. I prou, i llestos. No em diguin que no és meravellós.

Ah, ¿i si un conseller d'Interior amb vocació de mare superiora dels Mossos s'emprenya amb la palada de porqueria i amenaça de posar una querella a la cara amiga? Doncs, de nou, cap problema: la cara amiga sempre pot adduir que el que ha dit no anava pels Mossos, sinó per unes coses que va fer la policia nacional fa deu anys. O cinquanta, tant és. I aquí pau i allà justícia, com reclama l'entitat que el senyor Oliveres presideix. Un home certament admirable. I, com deia ahir el mestre Iu Forn, tota una cara. Amiga, no cal dir-ho.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT